Comença el procés per al relleu del cardenal Martínez Sistach
L'arquebisbe fa 75 anys i ha de presentar la seva renúncia al papa, que pot trigar dos anys a acceptar-la i nomenar successor
Els sectors eclesials, molt distants, s'han començat a moure per aconseguir el preuat lloc
més obert de l'Església està
en minoria
El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, fa demà 75 anys, l'edat en què s'hauria de jubilar. Com marca la llei, el cardenal presenta ara la seva renúncia al papa i, tal com acostuma a passar, el més probable és que fins que Benet XVI no accepti la seva renúncia passin un o dos anys.
La cursa per succeir-lo generarà disputes entre els sectors eclesials, més que no pas entre persones, però aquest cop sembla que no serà tan pública com en nomenaments anteriors. La incògnita quant a qui el succeirà és total –i més tenint en compte que ell encara no s'ha decantat clarament per un successor ni ha nomenat una terna de candidats com li permet el dret canònic– i ha obert les travesses. El sector conservador, que es va veure impulsat durant el mandat de Joan Pau II, surt amb molta força. Entre aquest sector hi ha una minoria cada cop més àmplia d'ultraconservadors que des de fa mesos han obert la guerra a la xarxa.
En mans d'aquest sector hi ha un web incendiari anomenat Germinas Germinabit, des del qual diàriament es desacrediten tots els capellans compromesos amb el país o amb causes socials. Des d'aquesta plataforma també es desprestigia Martínez Sistach, que detesten per massa catalanista i progressista, i, és clar, el bisbe Vives. Aquests ultraconservadors són afins a les tesis de la Conferència Episcopal Espanyola, CEE, i, per tant, profetes de l'antiavortisme, l'antihomosexualitat i l'anticatalanisme.
El sector més obert de l'Església catalana, la que històricament s'ha identificat amb el Concili Vaticà II, amb les ensenyances de Joan XXII i Pau VI, i del qual formen part la majoria d'entitats de cristians de base, ho té difícil en aquesta cursa. La potenciació de Joan Pau II dels neocatecumenals, l'Opus i altres moviments conservadors els han deixat en minoria. Tampoc veuen cap bisbe afí a la seva sensibilitat, perquè si algun prelat es postula pel catalanisme o progressisme acaba sent arraconat. El sector veuria bé les opcions del bisbe d'Urgell, Joan Enric Vives, anteriorment auxiliar de Barcelona, o l'actual bisbe auxiliar, Sebastià Taltavull.
La balança, doncs, i llevat que el Vaticà acabi per nomenar per sorpresa algun capellà que ara mateix no és bisbe, es decanta cap als conservadors, els hereus del cardenal Ricard Maria Carles, que encara manté força ascendència a la diòcesi.
L'elecció és a les mans de la Congregació de Bisbes (de la qual forma part Rouco Varela), tot i que l'última paraula la té Benet XVI, amb el qual Sistach té una bona relació.
Sistach va arribar a la diòcesi en temps molt convulsos i, certament, en el seu mandat va aconseguir posar pau. També ha aconseguit reobrir la via de diàleg directe Catalunya-Vaticà gràcies, entre altres coses, a la seva estreta relació amb el secretari d'estat del Vaticà, Tarsicio Bertone, i amb el secretari d'estat per a la Cultura, Gianfracno Ravasi, artífexs de la visita del papa a Barcelona. Però diuen els experts que l'Església catalana no té lligams amb els comandaments intermedis de la cúria, que són els que realment manen.
Dos bàndols irreconciliables en peu de guerra
M.R
Des de la Renaixença a Catalunya hi ha hagut dos blocs enfrontats a l'Església: el sector moderat (fins i tot progressista) i catalanista, l'anomenat pròpiament Església catalana, i el sector conservador, ara mateix en la mateixa línia que Rouco Varela, president de la CEE, al seu moment afí al franquisme i ara proper al PP i a la doctrina contrària a l'homosexualitat i l'avortament (especialment) i, naturalment, en contra de la identitat de Catalunya.
Són dos bàndols irreconciliables que es van distanciar de manera evident durant la Transició espanyola, als anys setanta, amb l'arribada a la diòcesi de Barcelona del cardenal Jubany, que va impulsar una Església catalana identificada amb el Concili Vaticà II i que ja va veure la necessitat de comunicar-se directament amb Roma.
Amb Joan Pau II, el gir conservador encara va ser més evident i a Barcelona la deriva es va posar a les mans del cardenal Ricard Maria Carles, que, amb els aliats de la CEE, va col·locar a Catalunya bisbes afins. I amb aquesta herència ha hagut de bregar Sistach, que, tot i pacificar la diòcesi, veu com ara poden rebrotar vells enfrontaments.
