Badius de maig

Pels bada­lo­nins, par­lar de badius és una cosa ben nos­tra, quan el nom és un signe d'iden­ti­tat d'una ciu­tat que designa els seus patis amb nom propi. Són els badius els qui deli­mi­ten l'espai d'oci, el lloc de seure al balancí i aixe­car el porró les nits d'estiu o els jorns de revet­lla; però, també, l'esce­nari de les llar­gues con­ver­ses de veïnatge i, quan ha con­vin­gut, de cons­pi­ració i de defi­nir pro­jec­tes. Per això, al cen­tre de les fes­tes bada­lo­ni­nes no hi pot man­car el badiu, i enguany fa cin­quanta anys que la Festa del Badiu figura com un dels actes prin­ci­pals del pro­grama del maig fes­tiu de la ter­cera ciu­tat de Cata­lu­nya.

Som a l'inici de la llarga festa major del poble, un pro­grama fes­tiu que es mou a l'entorn de Sant Anas­tasi –un sant mar­ti­rit­zat a Dalt la Vila– i la nit de foc –un dimoni cre­mat a baix a mar–, amb un pro­grama força com­plert, mal­grat que aquest any també nota les reta­lla­des. De la pro­gra­mació, cal des­ta­car la Festa del Badiu, sens dubte la cita que marca el termòmetre d'èxit del maig fes­tiu. Cin­quanta anys és un número con­si­de­ra­ble, tot i que encara som molts els que recor­dem els ini­cis, sem­pre als jar­dins de Can Solei i Ca l'Arnús. Foren els agru­pa­ments escol­tes que pen­sa­ren la jor­nada de con­vivència fes­tiva i la man­tin­gue­ren, any rere any, fins a la Tran­sició, quan passà a depen­dre de l'asso­ci­ació de veïns del cen­tre. Entre els pla­ta­ners d'una finca pri­vada amb vocació de pública, fins que així esde­vingué, es féu política clan­des­tina, s'hi aixo­plu­ga­ren sin­di­cats, es creà escola de civisme i fins s'ali­mentà una estruc­tura democràtica que, quan fou el moment, estava pre­pa­rada per ocu­par les ins­ti­tu­ci­ons recu­pe­ra­des. El Congrés de Cul­tura hi tingué un espai pri­vi­le­giat i el movi­ment veïnal hi dibuixà desit­jos de tota mena. Cin­quanta anys després, la festa, més lúdica però sem­pre rei­vin­di­ca­tiva, con­ti­nua viva, amb la com­pli­ci­tat de vells rockers i de joves gene­ra­ci­ons alter­na­ti­ves.

Pels bada­lo­nins que par­ti­ci­pen de les mogu­des de maig, seria un pecat no fer cap a la Festa del Badiu, de la mateixa manera que és irre­nun­ci­a­ble veure com crema el dimoni.

Hi ha con­vo­catòries impres­cin­di­bles, de les que fan ciu­ta­da­nia i per­me­ten retro­bar l'essència de la Bada­lona de sem­pre, vella i nova alhora, de nai­xe­ment i d'adopció, de gent dels qua­tre punts car­di­nals de la ciu­tat que saben que la iden­ti­tat bada­lo­nina se sus­tenta en un maig fes­tiu, quan els badius flo­rei­xen i pre­sen­ten la seva cara més aco­lo­rida.