Cultura i bous

La lectura de l'article de Josep Pitarch sobre com ha d'afectar la crisi a la festa dels bous, i posteriorment, pel debat que s'ha iniciat al facebook i comentaris públics, i sobre tot perquè s'ha posat en qüestió el tema de la cultura o no cultura dels bous, m'invita a fer una reflexió. Fa poc vaig visionar el documental de Luís Buñuel “Les Hurdes, Terre sans pain” de 1932 i em va cridar poderosament l'atenció com s'hi qualifica la festa popular que consisteix en què uns homes del poble, a cavall, intenten arrancar els caps d'uns galls penjats de cordes, al mig de la plaça: un costum bàrbar, arcaic i violent, diu el documental. Açò em fa pensar amb els costums i festes taurines dels nostres pobles, que algú qualifica de bàrbares o, com a mínim, de difícil comprensió, sobre tot si no s'és d'ací.

Sobre el possible caràcter violent dels bous al carrer és un fet que fa quinze o vint anys la gent solia acudir a les entrades amb vares i garrots (fins i tot amb punxos) amb què els fustigaven i que hui eixe aspecte de la festa ha caigut en desús. Això no obstant, no seré jo qui diga que les festes i els costums populars no són cultura, però requereix una explicació, que és el que intentaré de fer.

Els primers en utilitzar el terme “cultura” en el sentit actual van ser els il·lustrats dels albors de la modernitat. Per als filòsofs de l'Enciclopèdia, tindre cultura o practicar-la es referia a la formació o a l'educació en ciències, humanitats i arts de tot tipus, arquitectura, literatura, història, etc. Era el que huí s'entén com “l'alta cultura”. En aquest sentit, dir que una persona tenia cultura era sinònim a dir que era una persona que estava formada, o dit d'altra manera, que tenia estudis (els alemanys en diuen bildung). Un poc després, amb l'extensió de la il·lustració a Alemanya i les posteriors formulacions del romanticisme, hi apareix una nova forma de dir que algú o un grup de persones tenen o practiquen una cultura que és la tradicional de cada poble. El terme que encunyaren, per a referir-se a aquesta nova dimensió, va ser kultur, de manera que bildung era formació, i kultur era expressió popular. Nosaltres, en les nostres llengües anomenem folklore (que ve del mot alemany volk, que vol dir poble) a les manifestacions culturals populars, i reservem cultura per a referir-nos a la formació intel·lectual.

Amb açò tenim que amb el temps la paraula cultura ha adquirit un caràcter polisèmic i, per tant, que es refereix a múltiples manifestacions.

Més endavant, afilant els conceptes, amb el desenvolupament de l'antropologia cultural contemporània, també ens hem acostumat a parlar de la diversitat cultural del pobles, i que quan parlem de cultura o cultures ens referim a eixe tot que conformen les tècniques, les ciències, la llengua, la religió, les institucions, la gastronomia, les festes... d'un poble, grup o comunitat humana. Al dia de hui, però, que vivim en l'era de la informació i del coneixement, gràcies a ferramentes tan útils com internet i les TIC en general, es fa cada dia més palès que les possibilitats de beneficiar-se'n d'aquesta societat de la informació són directament proporcionals a la formació o educació (bildung) de les persones, i per tant, rebre i practicar durant tota la vida el gust i l'habilitat d'aprendre i fer-se culte, es revela con un factor de primer ordre tant pel que fa a la competència i l'èxit econòmic i professional, com pel que fa a beneficiar-se'n d'uns serveis i pràctiques que contribueixen prou al benestar i la felicitat.

En aquest context, considere que les retallades pressupostàries que s'estan fent en l'educació reglada (primària, secundària i superior) afectaran negativament a la cultura i al desenvolupament econòmic i personal, en general. En el cas de les polítiques municipals sobre cultura i educació, els ajustos pressupostaris ja han afectat a institucions formatives com el Conservatori, l'Agrupació La Lírica, la formació de persones adultes, i també culturals o populars com són les associacions culturals. Davant d'aquesta situació no hauríem de plantejar-nos què fer amb la festa dels bous? Jo crec que el tema s'ha de pensar i raonar públicament i que s'escolten totes les veus i punts de vista, i no entendria de justícia que aquest aspecte dels nostres costums fora privilegiat per damunt d'altres que, com he assenyalat, es revelen més de necessària atenció per al futur de la societat.