La colla del Panxampla

Panxampla va ser un, diguem-ne, bandoler d'Alfara de Carles (Baix Ebre) que va fer tronar i ploure per l'extensa serralada dels Ports, un vagabundeig que ha documentat àmpliament Joan-Josep Rovira Climent, el savi poeta, lingüista, narrador i viatger de Cinctorres (Maestrat).

El cas és que, fa uns deu anys, a Tortosa, un grup de jovent decantat clarament cap a la catalanitat i la subversió social –segurament fatigat de tanta correcció política– va decidir obrir un local, en ple barri vell, que van anomenar Casal Panxampla, en honor al mític personatge de les muntanyes que separen, per dir-ho així, el Baix Ebre de la Terra Alta.

En aquest Casal s'hi produeix una vida activa digna de ser considerada, perquè s'hi congreguen les sensibilitats més dinàmiques del moment actual, totes naturalment “indignades”: des dels antinuclears fins als que defensen l'Escola en Català, des dels “Espanya ens roba” fins als “No vull pagar”, des de Solidaritat per la Independència fins a l'Assemblea Nacional Catalana, des de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (ara se'ls torna a girar feina) fins als que volen gairebé dinamitar el monument a Los Caídos al mig del riu i, en fi, des dels múltiples afectats per les crisis laborals (que afecten també les perifèries territorials i no només els grans centres urbans) fins al jovent més irredempt.

A vegades m'hi deixo caure, seduït per una trobada que fan, sigui per debatre la crisi del periodisme local, els enganys de la crisi que patim, per coordinar campanyes i manifestacions (com les de les torxes que organitzen la vetlla de l'Onze de Setembre) o vagues generals i primers de maig. En fi, que, darrerament, aquesta tropa del Panxampla està distreta, una manera, potser no prou exacta, de dir que ja no donen l'abast a l'hora d'afrontar tants problemes socials que s'acumulen.

L'ambient hi és agradable i la unió de criteris, sembla que consolidada; no en va l'envestida del que s'està vivint és àmplia, profunda, extensa i també epidèrmica, en el sentit que només cal veure el posat i la cara de la gent (de tots) per comprovar que, malgrat les bones formes exteriors, la processó va per dins.

Sigui com sigui, el Casal Panxampla és un espai de llibertat, de transversalitat (com es diu ara), d'antítesi jeràrquica i, per tant, de coordinació de sabers. Ja no cal dir que els partits polítics, normalment situats a l'altre extrem d'aquesta escala de valors, se'l deuen mirar com una colla impossible de recuperar, però és que, com més llampant sigui la corbata del poder o l'acabat de disseny de les sales on es reuneixen, més impossible serà –ja ho és– la recuperació de tots aquells –molts– que ja fa temps han decidit ser “irrecuperables” per a un sistema que ja no saben com aguantar.