El català periòdic

Després dels fets d'octu­bre de 1934, Gaziel va escriure a La Van­guar­dia El alma en pena. “Con los casi­nos y tertúlias de Madrid, los ecos cor­te­sa­nos y el chis­mor­reo de pro­vin­cias; con los toros, las zar­zu­e­las, la prensa gráfica, la inmensa paz de los cam­pos y aldeas, y esa for­mi­da­ble inhi­bición de cuanto ocurre en el mundo, la tra­moya de los par­ti­dos tur­nan­tes, mon­tada por Cánovas, habría durado en España inde­fi­ni­da­mente. La impla­ca­ble per­tur­ba­dora de todo esto ha sido Cataluña.” I no hi ha res a fer, diu, perquè Cata­lu­nya és un poble ingo­ver­na­ble perquè és una ànima en pena. “El tre­mendo des­a­so­si­ego de Cataluña, que no deja vivir a España entera, no es otra cosa que el irre­pri­mi­ble afán de esa alma popu­lar indes­truc­ti­ble, que busca un cuerpo político pro­pio donde alo­jarse.” La idea li venia de Mara­gall, i par­lava d'unes ins­ti­tu­ci­ons lla­vors amenaçades.

Però aquesta falta de cos també deu expli­car la reen­car­nació periòdica d'una ànima cata­lana que passa cons­tant­ment d'un cos a l'altre, bus­cant casa en per­so­nes que, a cada moment, par­len en repre­sen­tació dels cata­lans, sovint diri­gint-se direc­ta­ment als polítics que repre­senta que ens repre­sen­ten. L'altre dia –no era el pri­mer cop–, l'ànima aquesta va encar­nar-se en Joa­quim Maria Puyal, que es va diri­gir direc­ta­ment al Molt Hono­ra­ble i va dir-li: “sàpiga vostè que té un poble al dar­rere.” S'ha d'estar molt posseït, si més no pel con­ven­ci­ment, per dir això. I si empeny el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a tirar pel dret i després resulta que no té al dar­rere un poble, o que el poble, a l'hora de la veri­tat, resulta que és un poblet, o que no el segueix, no perquè sigui un poble covard, sinó rao­na­ble­ment escar­men­tat?

L'encar­nació de l'ànima en pena cata­lana, que en rea­li­tat no ha vist ningú, és un feno­men que ve de lluny. En altres temps s'encar­nava en poe­tes, però amb els mit­jans audi­o­vi­su­als ha anat fent el pas cap als locu­tors. Recordo Gemma Nierga en una mani­fes­tació, i, encara que últi­ma­ment parla molt per boca de Pujol –i ho faria, sense la malal­tia, per la de Mara­gall–, també l'hem vist més d'un cop encar­nada en Guar­di­ola, i sem­bla que ja té la mirada posada en Miki­moto. Fa por que la tendència tele­vi­siva i a la rei­te­ració no l'aca­bin por­tant al Polònia.