Una injecció d'adrenalina

El començament de les ponències no va ser gaire engrescador. I no pas perquè l'astronauta amb més experiència a l'agència espacial nord-americana Michael-López Alegría no tingués coses importants a explicar, que no era el cas, sinó perquè li va faltar trempera a l'hora de relatar-les. I tampoc no van ajudar gaire els problemes que els oients vam tenir amb el sistema de traducció simultània i que van tardar una estona llarga a arreglar-se. Però el pas del temps va jugar a favor de l'organització i, en la segona part del matí, i amb la intervenció del nord-americà David Risher, parlant de les possibilitats infinites de l'e-book, l'entusiasme es va encomanar entre els assistents, la jornada va agafar impuls i els actes es van anar desenvolupar amb fluïdesa. I és que, a banda de les ponències que es van poder escoltar –ara ja sí, amb el so perfecte– a la sala simfònica de l'Auditori, fora d'aquest espai hi passaven coses també interessants. Alumnes de les escoles Dalmau Carles de Girona i el Veïnat de Salt van participar, a mode de demostració, en un taller d'escratx, organitzat per científics de la unitat UdiGital.edu, de la Universitat de Girona. L'escratx és una eina que incentiva el pensament creatiu dels infants. I en una altra sala es podia veure el funcionament d'un taller de música adreçat a mainada procedent d'entorns desfavorables que té com a finalitat posar en valor la inclusió social. El taller va estar organitzat per les escoles Claudefaula de Girona i L'Arc de Barcelona. I en entrar de nou a la sala gran, la ponència magistral havia estat substituïda per una conversa entre Toni Segarra, del món de la publicitat, i dos alumnes de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya que han pres part en una experiència innovadora consistent en fer una pel·lícula entre tretze persones. Per un moment, vaig pensar que el bo i millor (del món?) s'havia reunit per un dia a Girona per treure'ns del pessimisme existencialista en què estem immersos a causa de les retallades. I vaig témer que es tractés d'una bombolla que com la immobiliària acabés petant davant dels nostres nassos sense pietat. Fins que vaig entendre que les idees que allà s'hi coïen no havien començat ni acabaven ni allà ni ahir, i que eren una dosi d'adrenalina que pot ajudar-nos a intentar canviar la realitat.