Tres enyors diferents del poble
SILLERS PEL MÓN
Iniciem el nostre recorregut, cercant els sillers i les silleres que tenim repartits pel món, amb un músic trompetista de llarga, intensa i prolífica carrera: Lluís González i Martí (43 anys). La seua carrera començà en l'Orquestra Ciutat de Palma (1989-1994) i tot seguit, com a trompeta solista, en l'Orquestra Simfònica del Teatro Real de Madrid (1994-2006). Actualment és professor del Conservatori Superior del País Basc i viu a Barcelona. A part de la tasca de professor, actua de trompeta d'orquestra i de solista, per tot arreu de l'Estat i de l'estranger. Actualment i fins a gener, té compromisos a Torrent, Amsterdam, Luxemburg, Belgrad, Bogotà i Caracas.
Ens confessa que enyora Silla, però molt especialment la Lírica, “que va ser fonamental en la meua vida”, diu. Se sent un privilegiat “perquè faig el que m'agrada i puc viure d'això mateix”. Anima el poble perquè done suport a la Lírica, “perquè una societat musical als pobles és fonamental”. I ens recorda que quan ve a Silla el que més li agrada és poder tocar pel carrer, amb la banda, que és com s'inicia en la professió. “Penseu que serien les festes o els actes sense la banda alegrant els carrers...”, ens diu tot somrient, animant-nos a ajudar la Lírica en els nous projectes dels quals està informat.
Maria Carmen Romeu Alberola (28 anys) és una altra il·lustre sillera, formada a la Lírica, “des de ben menuda”, diu. Enyora d'aquells temps, la festa de disfresses, els jocs per les aules, els viatges per a participar als certàmens, les orxates al parc després dels assajos... Començà a tocar el clarinet i entrà a formar part de la banda, però hagué de deixar l'instrument quan es dedicà al cant i necessitava tot el temps per a formar la “veu”. Formà part del cor de la Lírica des que es fundà, quan tenia 12 anys, i a aquest fet li dóna molta importància, perquè fou precisament cantant en el cor quan començà a entusiasmar-se amb la idea de dedicar-se al que és la seua professió, al cant. Enyora el seu primer solo, interpretant Swing low sweet chariot, que assenyala com l'inici de la seua passió pel cant.
El treball la fa viatjar per tot arreu, especialment als teatres Sao Carlos, de Lisboa; Rossini, de Pesaro; ABAO i Arriaga, de Bilbao; la Zarzuela, de Madrid... Treballa en produccions d'òpera, encara que també participa en recitals i concerts d'oratori i en festivals. La preparació de cada personatge que interpreta la té ocupada més d'un mes, primer amb el treball personal d'estudi de la partitura i del personatge; després amb els assajos d'escena amb piano i els assajos musicals amb el mestre; tot seguit els assajos conjunts amb l'orquestra; finalment són les funcions. “En aquest treball s'ha d'anar a poc a poc, creixent i pujant en la direcció que una vol, sempre que siga possible, perquè no es gens fàcil”, ens diu.
I com no tots els sillers i silleres que hi ha pel món són músics o cantants, Marga Goñi Martínez (34 anys) o Marga Markus als Estats Units, on està casada i treballa, serà la nostra tercera entrevistada d'avui. Fa 15 anys marxà a Amèrica, a aprendre anglès i conèixer món i trobà feina i trobà l'amor; viu prop de Washington DC i de Baltimore, concretament a un poblet històric, Mount Airy, que diu que no té ni la plaça, ni els parcs de Silla, ni torre musulmana... però troba que el poble és perfecte per a ella i la seua família (Natàlia de 6 anys, que li ha eixit més americana, i Ethan, de 2, més d'ací, més valencià), amb la qual cosa pot suportar viure tan lluny de Silla i de la seua família, amb els quals ara està diàriament connectada gràcies a les noves tecnologies (messenger, webcam, facebook, whatsapp...), i no com abans que sols podia fer-ho per telèfon i per correu.
A més de la família i dels amics, recorda i enyora la seua infància i joventut al Parc de Sant Roc, quan formava part del “cuadro andaluz” de la Casa d'Andalusia, malgrat que ella és mig navarresa i mig burgalesa; recorda l'institut i els companys; les Falles; els anys que treballava al Café Parc; Cullera, el Saler i la mar... Tracta d'obviar l'enyorança fent paelles per a la família i els amics americans.
Aconsella a la joventut que no tinguen por en anar-se'n a treballar a l'estranger, perquè tard o prompte s'hi superen les dificultats d'adaptació, “la clau de tot és la immersió en la cultura i en la llengua” de la teua nova llar. Ella mateix n'és la prova, perquè, a més del marit americà i dels dos fills, treballa a la ciutat de Frederick, com a directora de marketing d'una companyia distribuïdora de tecnologia de la informació, d'escàners de documents i xecs, productes d'emmagatzematge, de duplicació i solucions en tecnologia mòbil, etc.