Un siller a l'Havana

La penúria econòmica que se patia durant la segona meitat del segle XIX, junt a la fascinació idíl·lica de les notícies que arribaven d'ultramar, va motivar que molta gent iniciara una aventura viatgera que els canviaria la vida. A diferència de gallecs i d'asturians, que optaren per emigrar a Argentina o a Mèxic, els valencians i catalans elegien les darreres possessions, principalment l'illa de Cuba. Entre ells hi havia veïns de Silla, una remesa de gent jove que abandonà el poble una vegada acabada la guerra colonial, entre 1900 i 1910; d'aquesta manera, moltes famílies començaven a somiar en “el tio de l'Havana”, confiant en el seu regrés triomfal o bé desitjant participar de la futura herència, un somni que poques vegades es compliria, doncs aquells que pogueren tornar a casa arribaren amb les mans buides, patint les conseqüències fiscals de la nova administració ianqui que aleshores governava Cuba; d'altres no tornaren mai.

Aquest fou el cas de Frederic Domingo Antich, Fedrico el pucero, nascut a Silla en 1882. Era el menut de tres germans: Vicent, Àlvar i Francisqueta, fills de Vicent Domingo Navarro i Francisca Antich Chardí. De caràcter emprenedor, no volgué seguir la tradició familiar de treballar al camp, i molt jove es va aposentar de barber al Casino Musical (futur Bar de Coa), fins que l'any 1903 va marxar a servir a Palma de Mallorca, al cos d'infanteria. En tornar llicenciat dos anys després, va decidir embarcar a Cuba, fins i tot fent una important renúncia, doncs va demanar a la núvia que l'acompanyara, però la família no ho va consentir, ni tampoc acceptà la solució legal de casar-se per poders i reunir-se amb ell alguns mesos més tard, trencant-se així una relació sentimental que el mantindria fadrí tota la vida.

En 1906 es va establir a l'Havana treballant de barber assalariat, i vuit anys després pogué inaugurar una barberia pròpia al carrer de San Miguel 123, una sala ampla i moderna amb quatre seients giratoris i tres treballadors més afaitant. Es va relacionar activament amb la colònia espanyola, de la qual era soci fundador, apareixent als retrats del casino sempre rodejat de personalitats, que possiblement coneixeria gràcies als contactes de la professió. En 1929 caigué malalt de febres i va intentar tornar a Espanya, cosa que no pogué fer perquè el metge no autoritzà l'embarcament per por al contagi dels passatgers i al risc de mort durant la travessia, per aquesta raó va ser internat a l'hospital on morí en els Nadals de 1930 quan tenia 48 anys.

Dos mesos després arribava a Silla un gran bagul on, només destapar-lo, aparegué un pensament de violetes seques amb les cintes del soterrar, a més de roba i diversos objectes personals: barrets, rellotges, bengaletes, cartes i fotografies, entre les quals destacava la de l'antiga núvia, Loreto, que mai havia deixat d'estimar. Res, però, de valor material, doncs com no tenia descendència, el govern cubà es confiscà la perruqueria, les joies i els diners, aprofitant-se del fet que totes les reclamacions dels hereus s'havien de cursar per via diplomàtica mitjançant procurador i notari, la qual cosa comportava una forta despesa que la família no podia costejar, donant per perduda qualsevol opció legal de recuperar el patrimoni del finat. Així de trista va acabar l'aventura americana d'un siller pel món.