Societat

Carles MacCragh Prujà

Degà dels advocats gironins

“Sóc advocat, però em sento més escriptor”

La professió d'advocat li ha servit per aprofundir en el reconeixement i defensa dels drets humans arreu del món, i per fer-ho va decidir crear uns premis que avui tenen prestigi internacional

Humanista
Carles MacCragh (Barcelona 1952) és advocat, degà del Col·legi d'Advocats de Girona, és fundador i president de l'associació humanitària Liber Press, que des de l'any 1999, concedeix anualment els premis Liber Press. Amb la seva novel·la La infermera tunissiana (Palma de Mallorca, 2008) va guanyar el premi Pare Colom 2008 de narrativa, una obra que va ser traduïda a l'àrab l'any 2010. El hombre que amaneció italiano (Madrid, 2011) va ser finalista del premi Juan Rulfo de novel·la curta, l'any 2007, un premi que es concedeix a París. També h a publicat Fauna fantàstica del Fluvià a Besalú (Besalú, 2010) i és col·laborador habitual de diverses publicacions, entre les quals, Recull, Lletres a Plom i la Revista de Girona.
Si jo hagués nascut a Girona, estic convençut que els premis Liber Press haurien tingut més suport i la ciutat se'ls faria seus
Els advocats sovint som el motor de molts canvis socials, com ara en el debat sobre la injustícia de molts desnonaments

Una con­versa amb Car­les Mac­Cragh pot durar hores. Fem l'entre­vista en una sala de reu­ni­ons perquè en el seu des­patx és impos­si­ble de tro­bar-hi un espai lliure. Piles de papers, sentències i docu­ments, etc... Allò que per mi repre­senta un caos abso­lut per Car­les Mac­Cragh no és cap pro­blema, sap on tro­bar cada cosa. Ell és així, a pri­mer cop d'ull ens pot sem­blar que ho té tot amun­te­gat, però Car­les Mac­Cragh no és gens dis­pers, té les idees i les seves pri­o­ri­tats molt clares. S'ha d'orga­nit­zar, per força, molt bé, perquè d'altra manera no podria com­pa­gina la seva pro­fessió d'advo­cat labo­ra­lista amb la de degà del Col·legi d'Advo­cats de Girona, pre­si­dent de l'asso­ci­ació huma­nitària Liber Press i escrip­tor.

El cognom de Mac­Cragh, d'on ve?
Ve d'Irlanda, del com­tat de Nero. Fa cinc o sis gene­ra­ci­ons que els Mac­Cragh van venir a Cata­lu­nya. Jo vaig néixer a Bar­ce­lona però la meva família és de Besalú. Tot i que el meu és un cognom irlandès, vaig néixer a la clínica del Pilar de Bar­ce­lona i després vaig estu­diar a Madrid.
Bar­ce­lona, Madrid, Besalú i Girona?
De petit tenia asma i em van enviar a estu­diar a l'Esco­rial, hi vaig anar als 9 anys, i després em vaig que­dar a Madrid a fer part de la car­rera, fins a 20 anys. Tinc una for­mació més cas­te­llana que cata­lana. Escric molt en cas­tellà, tot i que ho faig també en català.
I com arriba, a Girona?
Quan vaig tor­nar a Bar­ce­lona, vaig entrar a fer Peri­o­disme, també a Filo­so­fia i Lle­tres, i final­ment la car­rera de Dret, que havia començat a Madrid, la vaig aca­bar a Bar­ce­lona. Un cop lli­cen­ciat vaig començar a exer­cir d'advo­cat a Girona.
Girona, avui, ja és la seva ciu­tat?
A Girona hi he fet molt bons amics i em sento esti­mat pels giro­nins. Però sem­pre he pen­sat que si hagués nas­cut a Girona mol­tes coses de les que he fet aquí, com la ini­ci­a­tiva dels Liber Press, hau­ria tin­gut més suports i els giro­nins s'hi hau­rien impli­cat més.
Com l'haig de defi­nir: lle­trat, degà dels advo­cats giro­nins, escrip­tor, huma­nista, acti­vista en favor dels drets humans, repu­blicà?
Sóc un home polièdric i no hem puc que­dar amb una sola defi­nició. Si no fos huma­nista no faria tot el que faig, i si no fos advo­cat pos­si­ble­ment tin­dria menys interès pels drets humans, i també escric. Tot ple­gat, perquè sóc un home que té dife­rents pris­mes.
Però què se sent més?
Em sento més un huma­nista i escrip­tor. Tot i que no em gua­nyo la vida escri­vint, he escrit tota la meva vida. Ho faig durant dues hores cada dia. Sóc advo­cat perquè és la meva pro­fessió, i n'estic molt orgullós. Sóc un advo­cat huma­nista, un escrip­tor huma­nista, un pre­si­dent de Liber Press huma­nista.
Tota la vida escri­vint. Amb obra publi­cada?
He publi­cat des de fa molt poc.
Si no vaig errat dos lli­bres: El hom­bre que ama­neció ita­li­ano i La infer­mera tuni­si­ana?
També m'han publi­cat La fauna fantàstica del Fluvià a Besalú que és un recull de con­tes de quan era més jove, i ara acabo de treure un lli­bre de l'edi­to­rial Cal·lígraf, Els horit­zon­tals i altres històries ver­ti­cals, que es pre­sen­tarà aviat. En total, qua­tre lli­bres publi­cats.
Català o cas­tellà?
La infer­mera tuni­si­ana s'ha traduït a l'àrab i me'l van pre­sen­tar, a Bei­rut, l'his­to­ri­a­dor, eco­no­mista i exmi­nis­tre libanès Geor­ges Corm i el peri­o­dista Tomàs Alco­verro.
Assaig o novel·la?
Tot el que faig és nar­ra­tiva, també he escrit poe­sia, però sense publi­car.
I aquest ves­sant d'escrip­tor, des de quan?
Tota la meva vida he escrit. Tinc molta obra sense publi­car, crec que molt millor que la que s'ha publi­cat.
No s'ha pre­sen­tat mai a cap premi lite­rari?
Vaig ser fina­lista del Juan Ruflo, i amb La infer­mera tuni­si­ana vaig gua­nyar el Premi de Nar­ra­tiva Medi­terrània Pare Colom 2008, de l'Ajun­ta­ment d'Inca.
És cert que s'ha embar­cat en una aven­tura edi­to­rial en uns moments molt com­pli­cats?
Sóc soci de l'edi­to­rial Cal·lígraf, que hem creat un grup de gent. Pot­ser és un moment com­pli­cat, però també és maco perquè com­porta una dosi d'il·lusió impor­tant.
I la seva tasca repre­sen­tant als advo­cats giro­nins?
He estat una per­sona pro­pera als advo­cats, conec aquest món, sé com són els advo­cats, ells em conei­xen a mi i saben que estaré sem­pre al seu cos­tat. Aquesta pro­fessió és magnífica, i hi ha una gent valu­osa amb un gran huma­nisme. T'asse­guro que els advo­cats són els qui defen­ses els drets humans i els qui defen­sen les vícti­mes dels des­no­na­ments. També són els advo­cats els que, gràcies a les seves deman­des, han donat peu perquè, després, els jut­ges, es puguin plan­tar en relació amb els des­no­na­ments. Amb la nos­tra feina podem actuar com a motor de molts aspec­tes que són soci­als i aquesta tasca no està prou reco­ne­guda. És una pro­fessió que m'ha fet millor.
Ha estat ficat en molts camps, no para mai, és una per­sona molt inqui­eta?
Sóc inquiet i m'agrada posar-me en tota mena d'aven­tu­res. Ara, amb el tema edi­to­rial, fa anys, també vaig ser dele­gat de la Fede­ració Cata­lana de Ciclisme, després també vaig estar en el sub­co­mitè de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol.
Una de les seves inqui­e­tuds són els drets humans?
Tot el dret està rela­ci­o­nat amb els drets humans i específica­ment, però jo hi tinc una dedi­cació molt par­ti­cu­lar amb la meva impli­cació amb els pre­mis Liber Press i com a patró de la Fun­dació dels Drets Humans de l'advo­ca­cia de l'Estat.
Què pretén, i perquè va crear l'asso­ci­ació huma­nitària Liber Press?
És va crear per donar a conèixer les acti­vi­tats de les ONG i de les per­so­nes que llui­ten per millo­rar el món. Vaig pen­sar que havia d'ins­ti­tuir un premi des­ti­nat als peri­o­dis­tes perquè sou les per­so­nes que teniu a les vos­tres mans les eines de comu­ni­cació per donar a conèixer les acti­vi­tats d'aques­tes enti­tats.
Des del 1999 heu fet una llarga tra­jectòria?
El pri­mer premi es va donar a Igna­cio Ramo­net, i després em van sug­ge­rir crear altres pre­mis per asso­ci­a­ci­ons i per cinema. Ini­ci­al­ment els pre­mis Liber Press tenien dues seus i es lliu­ra­ven a Girona i a París. I amb els anys hem anat cre­ant altres pre­mis Liber Press, com el Cata­lu­nya, Cançó, Camins Lite­ra­tura i l'últim ha estat el Memo­rial, amb què es reco­neix i es fa un home­natge als morts, perquè cre­iem que la memòria és molt impor­tant per fomen­tar els drets humans.
Amb quins cri­te­ris s'ator­guen, els pre­mis? I qui els deci­deix?
Pre­miem qui s'ha des­ta­cat en diver­sos camps en defensa de la soli­da­ri­tats i els drets humans. El cri­teri es dis­cu­ti­ble. Que­daré mala­ment si et dic que ho deci­deixo jo, però tinc una sèrie de gent amb qui crec i amb qui con­sulto. No és difícil tro­bar gent que hagi fet coses bones. Un requi­sit impres­cin­di­ble és que la per­sona guar­do­nada vin­guin aquell dia a reco­llir el premi. És difícil acon­se­guir que vin­guin set o vuit per­so­na­li­tats el mateix dia. Després del Príncep d'Astúries, que tenen un pres­su­post bru­tal, no hi ha cap altre premi que tin­gui per­so­nat­ges de nivell mun­dial com tenim nosal­tres.
A qui por­tarà, en la pròxima edició?
Tinc clar qui vull pre­miar, i qui inten­taré que vin­gui a Girona a reco­llir el premi. Però no t'ho puc dir, ni puc avançar res en aquests moments.
Sem­pre han vin­gut tots els pre­mi­ats, sense cap excepció?
Només hi ha un cas, el de José Anto­nio Labor­deta, que estava malalt. Vam anar a casa seva, vam gra­var imat­ges. Era l'11 de setem­bre del 2010, que érem a casa seva, i el dia 18 es va morir. Tenim gra­va­des les últi­mes imat­ges d'ell en vida.
Qui hi ha, al dar­rere dels Liber Press?
La Joel, que és la meva dona, i Car­les Mac­Cracrgh, ningú més.
I ales­ho­res, la Dipu­tació de Girona quin paper hi juga?
La Dipu­tació és la ins­ti­tució que sem­pre ens dóna tot el suport econòmic i ins­ti­tu­ci­o­nal. És clar que hi són al dar­rere, i també hi tenen un pro­ta­go­nisme impor­tant, però no trien els pre­mi­ats, els trio jo. La Dipu­tació també apro­fita per fer actes paral·lels, com el cas d'Steve Mac­Curry, amb una gran expo­sició fotogràfica a Girona.
I quin equip hi ha, al dar­rere, per bus­car, con­tac­tar i por­tar els guar­do­nats a Girona?
Tota aquesta feina de triar, con­tac­tar i tro­bar la gent la fem la Joel i jo. També pre­pa­rem tots els dos­si­ers i les argu­men­ta­ci­ons i moti­va­ci­ons sobre cadas­cun dels pre­mi­ats. Val a dir que els con­tac­tes que tenim i les idees que ens apor­ten gent amb qui con­fiem són molt impor­tants.
Algú diu que impro­vi­seu sobre la marxa, és així o bé dedi­queu mesos a pre­pa­rar-ho tot?
Pas­sem dies com­pli­cats i de tensió. No és fàcil, i con­fesso que durant aquest any, al mes de juny vaig estar a punt de llançar la tova­llola. Final­ment, entre juliol, agost i setem­bre ho van lli­gar tot i vam tirar enda­vant. No es pot par­lar d'impro­vi­sació perquè hi ha una coherència en tot el que fem. És una fei­nada, no és gens fàcil.
S'havia plan­te­jat ple­gar?
Cada any dic que serà l'últim, però final­ment sem­pre con­ti­nuem, encara que en aquesta vida tot té data de cadu­ci­tat. Al llarg de l'any anem pen­sant i fent llista, i habi­tu­al­ment cap al mes de març comen­cen els pri­mers con­tac­tes, que no es tan­quen fins a última hora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.