2013 o la conquesta ciutadana del dret a l'habitatge

El febrer del 2009 nai­xia la PAH a Bar­ce­lona. En aquell moment el pro­blema de les exe­cu­ci­ons hipo­tecàries era com­ple­ta­ment invi­si­ble, ningú en par­lava, ningú es plan­te­java resis­tir a un des­no­na­ment i ningú sabia què era la dació en paga­ment. Han pas­sat quasi qua­tre anys, i avui el tema ocupa les pri­me­res pla­nes de tots els dia­ris, es troba entre les deu prin­ci­pals pre­o­cu­pa­ci­ons de la població segons el CIS i ha arri­bat a pri­o­ri­tat dins l'agenda política. Però el més impor­tant és com s'ha arri­bat fins aquí: amb un movi­ment ciu­tadà que, des de baix cap amunt, ha arti­cu­lat la gent afec­tada i el con­junt de la soci­e­tat indig­nada, acon­se­guint no només denun­ciar el pro­blema, sinó asse­nya­lar res­pon­sa­bles i, el que és més impor­tant, defi­nir les solu­ci­ons.

Alhora no podem ser tri­om­fa­lis­tes. Cal ser cons­ci­ents que el pro­blema, lluny de resol­dre's, s'ha agreu­jat. S'han produït 400.000 exe­cu­ci­ons hipo­tecàries des del 2007 i a tot l'Estat el nom­bre de des­no­na­ments aug­menta tri­mes­tre rere tri­mes­tre, fins a arri­bar als 532 al dia. Espa­nya és el país euro­peu que més des­nona, i alhora el que més habi­tat­ges buits acu­mula (més de 5 mili­ons segons l'INE, 800.000 només en mans d'enti­tats finan­ce­res). En els qua­tre anys llargs de crisi, el govern no ha fet res per atu­rar la sag­nia i, en canvi, no ha dub­tat a res­ca­tar els res­pon­sa­bles del geno­cidi finan­cer amb milers de mili­ons d'euros.

Davant una rea­li­tat tan crua la pressió social no ha fet més que aug­men­tar i ha escla­tat amb l'alarma gene­rada per dife­rents casos de suïcidi rela­ci­o­nats amb un des­no­na­ment. Aquesta alarma ha forçat que el PP i el PSOE, fins ara sords i cecs al drama dels des­no­na­ments, hagues­sin de reac­ci­o­nar. Malau­ra­da­ment ho han fet tard i, com sem­pre, amb arrogància i d'esquena a la ciu­ta­da­nia. Les mesu­res apro­va­des pel govern al novem­bre són com­ple­ta­ment insu­fi­ci­ents i bus­quen només gua­nyar temps. Es limi­ten a una moratòria d'alguns des­no­na­ments, que exclou la immensa majo­ria dels casos i no modi­fica el pro­ce­di­ment hipo­te­cari actual, res­pon­sa­ble de con­dem­nar les per­so­nes afec­ta­des a un deute per a tota la vida.

El pro­blema, doncs, no s'ha resolt, però sí que podem afir­mar que hi estem més a prop. Afor­tu­na­da­ment la soci­e­tat civil està més deci­dida que mai a encapçalar la res­posta, sense cedir a les ame­na­ces ni els xan­tat­ges dels bancs. El 2013 començarà amb la recta final de la ini­ci­a­tiva legis­la­tiva popu­lar que plan­teja la moratòria de tots els des­no­na­ments d'habi­tatge habi­tual, la dació en paga­ment retro­ac­tiva i el llo­guer social dels pisos buits en mans dels bancs; una ILP que ja té més de 750.000 sig­na­tu­res entre­ga­des i segueix fins a finals de gener, amb l'ambició d'arri­bar com a mínim al milió de fir­mes. Si el govern per­sis­teix a no escol­tar la ciu­ta­da­nia, es tro­barà que la pràctica de la deso­bediència civil s'estendrà cada cop a més àmbits, i que el con­junt de la soci­e­tat el farà direc­ta­ment res­pon­sa­ble del pati­ment de milers de famílies. En defi­ni­tiva, si el govern insis­teix a for­mar part del pro­blema, i no de la solució, fer caure el govern esde­vindrà una pri­o­ri­tat de l'agenda social i política. Hi ha vides lite­ral­ment en joc.