Un moment delicat
Els capellans identificats amb el Concili Vaticà II, oberts i catalanistes, són minoria
El papa Wojtyla va desmembrar l'Església catalana i va afavorir els moviments conservadors i congregacions com ara la de l'Opus Dei
Les noves generacions són poc atrevides
Els capellans catalans que es van identificar plenament amb el Concili Vaticà II s'estan quedant en minoria. La majoria ja són grans i no han trobat relleu. Els capellans que ara pugen, per contra, són, en la seva immensa majoria, més conservadors, i alguns, cada cop més, vinguts de països estrangers per la falta de vocacions, no saben ni
a quin país prediquen.
Molts d'ells han girat l'esquena a les reformes iniciades ara fa 50 anys per Joan XXIII, que van suposar el trencament d'una Església medieval en favor d'una de més oberta i d'aires nous, amb la qual Catalunya es va identificar plenament.
Els capellans més grans, aquells que en el seu moment eren progressistes i, contraris al règim franquista, es van posar inequívocament al costat de la gent i les seves ànsies de llibertat, es van treure la sotana i el collet i es van enfundar uns texans i amb una guitarra van celebrar una Església més propera, es queixen ara que s'estan quedant sols. En un llibre publicat el 2011 pels professors Joan Estruch i Clara Fons, que van fer un retrat d'aquella generació de capellans del Concili, tots identificats amb Catalunya i la identitat pròpia del país, els vells preveres es queixen i opinen que els joves que pugen “estan més en la línia inaugurada per Joan Pau II, que volia bisbes dòcils i obedients, que donaven importància a la jerarquia, i no eren afins a l'Església catalana”.
De Carrera a Novell
Entre aquests nous capellans i els membres de les noves congregacions ultraconservadores protegides i consolidades també durant el papat de Joan Pau II, l' Opus Dei en primer lloc, però també els Legionaris de Crist, el Camí Neocatecumenal, etc. L'Església catalana més identificada amb el país i vinculada als moviments aperturistes, i fins i tot hereva de la Renaixença de Torres i Bages, com la del cardenal Narcís Jubany, l'arquebisbe Torrella, o els bisbes Deig i Carrera, s'està quedant en quadre i amb ja pocs representants. Les noves generacions
de capellans, i de bisbes, són ja cada cop menys atrevides.
Fins i tot un bisbe que hauria de ser catalanista i, per la seva joventut, més proper a la gent i als joves, Francesc Novell de Solsona, s'ha pronunciat clarament en favor dels sectors més conservadors i s'ha distanciat d'aquest sentiment fort de país que va culminar amb la manifestació de l'Onze de Setembre (el sentiment que, sense dir-ho obertament, se sent a Montserrat, a Poblet i a la Seu d'Urgell).
Trencat l'Arquebisbat de Barcelona per obra i gràcia del cardenal Ricard Maria Carles, imposat per Joan Pau II, que el va dividir creant els bisbats de Terrassa i de Sant Feliu per fer-li perdre força, la diòcesi de Barcelona és, encara, un reducte de resistents. Sense ser obertament progressista, el tarannà de Barcelona és obert. Però els llops conservadors, més afins a la Conferència Episcopal Espanyola que a la Tarraconense –que ha ratificat el document Arrels Cristianes de Catalunya, en què els bisbes catalans van firmar la seva catalanitat i el seu compromís amb el país– estan en espera d'assaltar l'Arquebisbat. El cas és que amb la renúncia per edat del cardenal Lluís Martínez Sistach, els sectors més conservadors volen aspirar al poder. El seu nomenament, i també el de la seu de Tortosa, serà un moment clau en el futur de l'Església catalana, i en el tarannà que acabi tenint els pròxims anys.
