“Vaig amagar màquines multicopistes a dins d'un pou”

Vaig ser rebut cordialment, però vaig notar que Girona és especial i s'hi té una entrada difícil... és a dir, millor ser gironí. Aquesta percepció de Girona també es té al Vaticà, no es pensi. Girona hi té fama de diòcesi especial. La meva entrada va canviar quan vaig dir que la meva mare era filla de Mieres! Vaig optar per deixar de banda el que es deia de la diòcesi de Girona i apostar per les possibilitats reals.

En part. Ja saben que amb un llapis i paper es poden dir moltes coses. Miri, li serè franc, molts em deien: “Girona és de les diòcesis més boniques d'Espanya... però no volem ser al seu lloc.” Però no ha estat difícil, no. El gran repte no ha estat aquest, sinó com es pot ajudar a valorar l'evangeli.

Aquest n'és un. No pensem tant en una parròquia aïllada, sinó en parròquies agrupades. I una ajuda seran els diaques i l'experiència que estem començant dels laics amb missió pastoral, que en molts llocs del món ja es fa. Amb tot, anem treballant sense tocar campanes, però tenint el full de ruta molt clar. Ja no pensem en una parròquia, sinó en un conjunt de parròquies agrupades.

No, no es tancarà cap parròquia perquè formen part de les arrels de la gent. Això no vol dir que s'hi celebri cada diumenge l'eucaristia, per allò que comentava abans.

Entre altres coses, que la gent ara està obrint els ulls a moltes situacions i, ho penso de veritat, que es va tornant més generosa. A l'Església tenim molta feina: treballem des del patronat d'habitatge, Càritas, el banc dels aliments, les parròquies. I amb dificultats, moltes dificultats, però volem estar al costat de la gent. Aquest és un del nostres papers principals.

A Torrelles de Foix, un poble petit de l'Alt Penedès, d'uns mil habitants. Al juny en farà 67 anys. Recordo el meu avi, que era pagès i carnisser, i el meu pare, que va ser de la lleva del biberó i que va estar en un camp de concentració. Recordo que li va tocar un tercer premi d'una loteria de Nadal. Va comprar un camió i va fer de transportista. Ah! I una cosa curiosa: el meu pare no va aprendre mai a conduir i tenia un xofer!

Sí, i tant. Quan tenia vacances del seminari anava al port de Tarragona a carregar el camió. Una etapa molt important perquè allí vaig conèixer el món del treball.

No, mai. I no va ser fins arribar a la parròquia de mossèn Salvador Pou. Era un mossèn jove, d'uns trenta i pocs anys. A mi, aquest jove mossèn em va impressionar i molt.

Pel seu estil. Quan va arribar vàrem començar a fer teatre, es va crear la joventut parroquial, es van representar els Pastorets i es va obrir un cinema parroquial!

Mossèn Pou tenia un moto. A vegades anava a Montserrat i l'acompanyava un escolanet. Un dia em va dir d'anar junts i em va preguntar si m'havia plantejat ser capellà. Jo li vaig dir que sí, però que em feia cosa marxar del poble. Penseu que tenia 12 anys. Al final ens ho va proposar a tres nens del poble. Vam acceptar i vam entrar a la Conreria, abans del seminari menor, una mena del que aquí era el Collell, on vàrem fer internats el batxillerat.

Sí, perquè jo era un ocell de bosc! Vaig passar d'un poble, amb la llibertat d'anar a jugar lliure, a un internat.

Ja el primer any. Mossèn Pou, en un dia de boira, va morir en un accident, amb la seva moto, a Vilafranca del Penedès. Per a mi va ser un moment difícil. En la missa funeral, en la qual vaig fer d'escolà, en l'homilia es va fer una pregunta: “Qui recollirà la torxa de mossèn Salvador Pou?” Era una pregunta retòrica, però interiorment vaig decidir que seria jo qui prendria el seu relleu. Al llarg de la vida hi ha molts moments i aquest en va ser un.

Als 18 anys, quan després de finalitzar el batxillerat havia de decidir si entrava al seminari major. Vaig tenir una apendicitis, que es va convertir en peritonitis, i vaig estar a punt de morir. Allà, i durant un mes, em vaig plantejar què feria. Va ser llavors quan em va semblar que Déu em demanava de seguir aquest camí. Després d'acabar els estudis, encara, però, van passar dos anys fins que el 1973 em van ordenar.

A final dels seixanta i principi dels setanta, capellans de Barcelona que jo admirava, joves, i pel motiu que sigui, i no entro a fer-ne cap judici, van optar per deixar de ser-ho i es van secularitzar; uns es van casar i d'altres no, però la majoria, sí. Vaig pensar: “Si aquests que tu admires ho deixen i els tens com a referents, tu has de continuar?” Això em torturava. I, com que volia temps, i pensava que no era urgent l'ordenació, vaig treballar en una impremta... ah! i també al celler de can Torras, en contractes de tres mesos. Ningú sabia que era seminarista, quan se'n van assabentar em vam despatxar.

Suposo que van pensar que era més perillós un seminarista que un sindicalista! [Riu].

Era aquell un moment en el qual es vivia el moviment obrer i polític, i en el qual havien pres part capellans. Era un temps que es parlava dels opressors i dels oprimits; hi havia en la clandestinitat moltíssims grups polítics: trotskistes, Bandera Roja, el PSAN, i molts i molts més. I on es reunien? Doncs a moltes parròquies. I és aquí on el paper dels capellans era certament difícil.

El concili va representar un moment històric per a l'Església i per al món. No sabíem ben bé com aniria, això també era cert. Era l'època de la política de blocs, de la repressió, i el seminari no era aliè a tot això.

No, en absolut! El seminari, i el de Barcelona, no era un espai tancat. Era un lloc on els problemes de la diòcesi i de l'Església, i també de la societat, els vivíem intensament. Érem gent de diverses procedències i els professors ens varen ajudar a ser crítics. Jo recordo que els dos primers anys vaig llegir, i estudiar, molta part d'El capital, de Karl Marx, i molts altres de la teoria de la sospita. El seminari era un lloc on es fornien alumnes crítics.

Responia certament a unes expectatives i a un cavi al món. I, segurament, perquè vàrem posar-hi tantes esperances en els resultats, i ja en els primers anys de capellà, vàrem percebre que no tot s'havia guanyat. I és precisament després del concili quan varen venir moltes dificultats.

Sí, i tant, i un cop ordenat, de rector a la parròquia de Vilafranca. Avui quan sento “estem malament” penso que cal fer memòria de com s'estava en aquells temps. Penseu que la parròquia era l'única que tenia certa llibertat. Recordo que vaig fer l'homilia d'una missa que vaig oficiar a Vilafranca per a Puig Antich, que de petit venia a passar-hi els estius. Jo no vaig incitar ningú, però després de la missa, plena de policia secreta, es va fer la primera manifestació a favor de Puig Antich. Fèiem moltes coses, com, i des dels escoltes, organitzar un cineclub sobre la pena de mort.

No... més aviat em vàrem retenir. Una vegada quan tancava l'església la Guàrdia Civil em va tenir unes hores dins del cotxe pel tema de la pena de mort. Les parròquies per a molta gent eren un espai de llibertat. Afortunadament després es van anar bastint els partits polítics amb la Transició i la democràcia. Vaig viure l'Assembla de Catalunya, les comarcals, no com a protagonista, però sí acollint-les, fins a l'arribada de la democràcia.

Sí, però hi ha molt a matisar. Jo parlo sempre de la meva experiència personal. L'Església, a Catalunya, i com dic per la meva experiència, i des de les parròquies petites, i sense cap proclamació pública, acollia militants de partits de la clandestinitat; vàrem amagar aquelles màquines multicopistes, les vietnamites, a dins dels pous, jo mateix ho vaig fer. És veritat que dins l'Església hi havia sectors, però ja parlo des d'un sector que en podríem dir d'acollida i d'ajuda.

A grans trets, vaig estar també 17 anys a Sant Sadurní d'Anoia, el poble del cava, un parròquia molt viva. Va ser una experiència enriquidora perquè vaig viure la transformació econòmica. Una parròquia molt acollidora que havia jugat molt a favor de les llibertats durant el franquisme. Després el cardenal Carles em va demanar ser vicari epis-copal d'una vicaria durant tres anys, que anava de Vilanova i la Geltrú a Vilanova del Camí, ja a prop d'Igualada i, posteriorment, director durant dotze anys del Centre d'Estudis Pastorals dels Bisbats de Catalunya, un centre creat després del concili II del Vaticà per ajudar a formar els capellans des dels documents conciliars. També vaig ser rector a Granollers.

No, mai. Un dia, a la nit, van trucar al telèfon. Parlant en castellà, i de Madrid. Era un secretari del senyor nunci que em demanava d'anar Madrid l'endemà. Però jo tenia una missa funeral, no podia. Em va passar el nunci i sota secret pontifici em va dir: “El Sant Pare vol que sigui bisbe de Girona.” Però havia de comunicar si acceptava abans de les dotze de la nit. El nunci em va dir: “Miri, de vostè sabem més que vostè mateix, i sabem que mai ha dit que no per difícil que fos el repte.” Vaig trigar hores a decidir-ho. No em veia capacitat. Però finalment vaig acceptar.