Ètica, política i autonomia

Segons alguns pen­sa­dors con­tem­po­ra­nis, com per exem­ple Cor­ne­lius Cas­to­ri­a­dis, vivim una època en què les noci­ons d'ètica i política se sepa­ren i fins i tot aple­guen a ser con­si­de­ra­des incom­pa­ti­bles. Açò ha pro­vo­cat un reple­ga­ment de l'ètica a l'àmbit pri­vat, con­ver­tint l'adopció i sos­te­ni­ment de valors en una qüestió de pre­ferències indi­vi­du­als, que no neces­si­ten de la deli­be­ració i l'arti­cu­lació soci­als, sinó que són pròpies de l'esfera de les elec­ci­ons pri­va­des. Açò, tan­ma­teix, cor­res­pon a un con­cepte de la política en el qual aquesta és font i causa de dis­bauxa moral, i es pren com a exem­ple de bai­xesa la cor­rupció dels polítics. Sem­bla para­do­xal, però en les soci­e­tats democràtiques avançades, l'ascens d'un tipus de polític que fa qual­se­vol cosa per acon­se­guir i man­te­nir-se en el poder, sacri­fi­cant impe­ra­tius ètics o nor­mes morals sense con­tem­pla­ci­ons, ha pro­vo­cat un descrèdit gene­ra­lit­zat de la política.

Veiem desen­vo­lu­par-se en el món occi­den­tal un tipus d'indi­vidu que no és el d'una soci­e­tat democràtica o d'una soci­e­tat on es pot actuar per incre­men­tar la lli­ber­tat, sinó un tipus d'indi­vidu que està pri­va­tit­zat, que està encap­su­lat en la seua petita misèria per­so­nal i que ha esde­vin­gut cínic a con­seqüència de la política. Quan la gent vota ho fa cínica­ment. No cre­uen en el pro­grama que els és pre­sen­tat, però con­si­de­ren que X o Y és un mal menor en com­pa­ració al que va ser Z en el període ante­rior. Aquesta catastròfica situ­ació fa que ens veiem en la neces­si­tat de pre­gun­tar-nos sobre la relació entre ètica i política a l'hora de plan­te­jar-nos si els nos­tres valors valen real­ment.

Tots els nos­tres actes tro­ben una con­dició de pos­si­bi­li­tat efec­tiva en el fet que som éssers soci­als vivint en un món social. No som “indi­vi­dus” flo­tant lliu­re­ment per sobre de la soci­e­tat o de la història, dotats d'una capa­ci­tat per deci­dir sobi­ra­na­ment, sobre què fer, com fer-ho i quin serà el sig­ni­fi­cat d'aquests actes. Cer­ta­ment, tam­poc estem deter­mi­nats pel nos­tre entorn o situ­ació, però estem infi­ni­ta­ment més con­di­ci­o­nats del que voldríem adme­tre i, sobre­tot, com a indi­vi­dus, no podem triar els inter­ro­gants a què estem sot­me­sos, ni els ter­mes en què es for­mu­la­ran, i menys encara, el sen­tit últim de la nos­tra res­posta. Les con­seqüències dels nos­tres actes, un cop llançades a l'engra­natge social o històric, se'ns esca­pen i aquest procés no es pot igno­rar.

Açò fa que, encara que no hi haja una deter­mi­nació total dels nos­tres actes, sí que hi ha les con­di­ci­ons, i aques­tes de cap manera són “exter­nes”. D'entre aques­tes con­di­ci­ons, mol­tes se'ns esca­pen i sem­pre se'ns esca­pa­ran. Ningú podrà triar mai el lloc i l'època del seu nai­xe­ment o la situ­ació i el caràcter dels seus pares. No obs­tant això, una part de les con­di­ci­ons depe­nen de nosal­tres i aquesta part pot, en prin­cipi, ser qüesti­o­nada i, donat el cas, trans­for­mada. És la que es refe­reix a les ins­ti­tu­ci­ons explícites de la soci­e­tat.

En aquest sen­tit, la veri­ta­ble política no és més que l'acti­vi­tat que, par­tint d'una inter­ro­gació de la forma i con­tin­guts desit­ja­bles d'aques­tes ins­ti­tu­ci­ons, adopta com a objec­tiu la posada en marxa d'ins­ti­tu­ci­ons que con­si­de­rem millors, espe­ci­al­ment les que per­me­ten i afa­vo­rei­xen l'auto­no­mia humana. Un cop acla­rit això, es veu que la política se super­posa a l'ètica sense eli­mi­nar-la o per­ju­di­car-la. És pre­ci­sa­ment aquesta supo­sada sepa­ració o relació per­ni­ci­osa la que hau­rem de superar.

Ens cal una ètica de l'auto­no­mia necessària­ment arti­cu­lada a una política de l'auto­no­mia. Neces­si­tem ins­ti­tu­ci­ons de l'auto­no­mia, ins­ti­tu­ci­ons que a cadascú li con­ce­dis­quen una auto­no­mia efec­tiva en qua­li­tat de mem­bre de la col·lec­ti­vi­tat i li per­me­ten desen­vo­lu­par la seua auto­no­mia pròpia. Això només és pos­si­ble ins­tau­rant un règim veri­ta­ble­ment democràtic i no només de paraula. En un règim d'aquest tipus, on es par­ti­cipe efec­ti­va­ment en la implan­tació de les lleis que afec­ten la vida de les per­so­nes.

La nos­tra par­ti­ci­pació seria, doncs, plena, no a través de “repre­sen­tants” o referèndums sobre qüesti­ons de les quals se'ns ha fet impos­si­ble conèixer els detalls, sinó amb conei­xe­ment de causa, de manera que puguem reconèixer en les lleis les nos­tres pròpies lleis, fins i tot quan no n'estem d'acord amb el seu con­tin­gut, pre­ci­sa­ment per haver gau­dit de l'opor­tu­ni­tat de par­ti­ci­par en la for­mació de l'opinió comuna. Una auto­no­mia d'aquesta manera, tant en el pla indi­vi­dual com en el col·lec­tiu, no ens garan­teix, evi­dent­ment, una res­posta automàtica a tots els assump­tes que l'existència humana plan­teja; encara hau­rem d'afron­tar les con­di­ci­ons tràgiques que carac­te­rit­zen la vida, el no sem­pre saber dis­tin­gir, ni indi­vi­du­al­ment ni col·lec­ti­va­ment, on cam­peja el bé i on el mal. Però no estem con­dem­nats al mal, com tam­poc al bé, perquè podrem tor­nar enrere, indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment, refle­xi­o­nar sobre els nos­tres actes, repren­dre'ls, cor­re­gir-los i repa­rar-los.