Els preparatius de l'ofensiva

Capítol 3

Com en altres moments de la guerra, el general Vicente Rojo va intentar avançar-se als plans de Franco portant la guerra a la zona centre-sud, concretament als fronts d'Andalusia i Extremadura. En síntesi, els plans de Rojo consistien a desembarcar una brigada a Motril i, des d'allà, amenaçar la ciutat de Màlaga atraient les reserves de l'exèrcit franquista d'Andalusia i Extremadura. Cinc dies després, tres cossos d'exèrcit atacarien pel front de Còrdova-Peñarroya i, un cop trencat aquest, es dirigirien per Badajoz cap a la frontera portuguesa per un cantó i, cap a Sevilla, per un altre. Una setmana després es realitzaria un atac en el front de l'exèrcit del centre per tallar les comunicacions del front de Madrid amb Extremadura. Si aquestes operacions militars sortien bé, retardarien l'ofensiva contra Catalunya i podrien canviar el signe de la guerra.

Finalment, aquestes operacions, molt ambicioses i poc realistes, no es van portar a terme, malgrat que la flota ja s'havia fet a la mar, per l'oposició del general Miaja, cap del Grup d'Exèrcits de la Regió Central, i de Luis González de Ubieta, cap de la flota. Alguns comandaments militars de la República com ara Juan Modesto Guilloto van opinar que el fet de no realitzar aquestes operacions va decidir la sort de Catalunya. Molts historiadors opinen el mateix. L'ofensiva per Peñarroya, programada pels dies 12-14 de desembre, va ser retardada fins al 5 de gener i no va complir l'objectiu de desviar l'atenció de d'exèrcit franquista.

El desembre del 1938, la distribució de les forces dels dos exèrcits al front de Catalunya era la següent: l'exèrcit franquista, anomenat “del nord”, era manat pel general Fidel Dávila. El formaven sis cossos d'exèrcit i dues divisions a la reserva. La distribució, des del Pirineu fins a la desembocadura de l'Ebre, era la següent: el Cos d'Exèrcit d'Urgell, manat pel general Agustín Muñoz Grande, amb les divisions 61, 62, 63 i 150, al sector de la serra de Montsec; el Cos d'Exèrcit del Maestrat, manat pel general Rafael García Valiño, amb les divisions 1, 82 i 84, al sector de la serra de Sant Mamet; el Cos d'Exèrcit d'Aragó, manat pel general José Moscardó, amb les divisions 51, 53 i 54, al sector de Balaguer; el Cos de Tropes Voluntàries, amb 30.000 italians, manat pel general Gastone Gambara, amb les divisions Littorio, Fletxes Negres, Fletxes Blaves i Fletxes Verdes, al sector de Serós; el Cos d'Exèrcit de Navarra, manat pel general José Solchaga, amb les divisions 4, 5 i 12, també al sector de Serós, i el Cos d'Exèrcit Marroquí, manat pel general Juan Yagüe, amb les divisions 13, 50 i 105, situades des de la Ribera d'Ebre fins al Montsià.

Totes aquestes divisions tenien 260.000 soldats. El seu armament, segons l'historiador militar José Manuel Martínez Bande, consistia en 3.793 fusells metralladors, 2.527 metralladores, 580 morters pesats, 1.285 morters lleugers i 1.086 peces d'artilleria.

L'exèrcit popular de la República, anomenat a Catalunya GERO (Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental), estava format per l'exèrcit de l'est i l'exèrcit de l'Ebre. Dirigia l'exèrcit de l'est el coronel Juan Perea Capulino, amb el X Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel Gregorio Jover, amb les divisions 30, 31 i 34, situat a la reserva; l'XI Cos d'Exèrcit, comandat pel tinent coronel Francisco Galán, amb les divisions 26, 32 i 55, situat al sector de la Noguera Pallaresa, i el XVIII Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel José del Barrio, amb les divisions 27, 60 i 72, situat al sector de Balaguer. L'exèrcit de l'Ebre el dirigia el coronel Juan Modesto, amb el XII Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel Etelvino Vega, amb les divisions 16, 44 i 56, al sector Lleida-Serós; el V Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel Enrique Líster, amb les divisions 45, 11 i 46, a la reserva; el XV Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel Manuel Tagüeña, amb les divisions 3, 35 i 42, a la reserva, i el XXIV Cos d'Exèrcit, manat pel tinent coronel de carrabiners Mariano Buxó, amb les divisions 43 i 24, situades a l'Ebre. En total i segons el general Rojo, l'exèrcit republicà disposava de 220.000 homes, dels quals solament 140.000 corresponien a les brigades mixtes; en armament, reunia 250 peces d'artilleria, més 46 de la DCA, 40 tancs i 80 de blindats.

Si aquestes xifres d'armament són molt més baixes que les de l'exèrcit franquista, encara hi havia molta més diferència amb l'arma més decisiva que era l'aviació. Segons l'historiador italià Ferdinando Pedriali, el 23 de desembre l'aviació legionària reunia 136 avions i l'aviació a les Balears, 42; la legió Còndor tenia 84 avions en el front de Catalunya i l'aviació nacionalista de Franco, 145. Davant, l'aviació republicana només tenia 144 avions, amb la qual cosa la proporció era gairebé de 3 a 1. Els aparells de caça eren, segons Pedriali, 110 contra 159, encara que això només permetia una discreta capacitat defensiva. Jesús Salas dóna unes xifres semblants, 127 avions per les Brigades Aèries Nacionals; 136 per l'Aviació Legionària i 91 per la legió Còndor. En total, 354 avions sense comptar l'aviació de les Balears. La diferència amb avions de bombardeig era abismal. Només l'aviació de les Balears tenia tants aparells de bombardeig com el conjunt de l'aviació republicana.

La diferència amb armament hagués pogut quedar reduïda si el material de guerra de l'URSS que va arribar el gener del 1939 a Bordeus i, des d'aquest port francès es va traslladar cap a la frontera amb Catalunya –amb el boicot de part de les autoritats franceses, entre ells el ministre d'Afers Estrangers Bonnet– hagués arribat unes quantes setmanes abans. Aquesta tramesa d'armes soviètiques era resultat de la petició feta per Negrín a Stalin en una carta que li va portar a Moscou el cap de l'aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros. Era la comanda de material bèl·lic més gran feta fins aquell moment a l'URSS: 250 avions, 250 tancs, 650 peces d'artilleria i 4.000 metralladores. La darrera setmana de novembre, Stalin ho va acceptar i va ordenar a Anastas Mikoian, ministre de Comerç, obrir un crèdit de 103 milions de dòlars. La tramesa d'armes russes es va produir amb menor quantitat de la sol·licitada per Negrín: 168 avions, 40 tancs, 539 peces d'artilleria i 2.770 metralladores. De tot aquest armament, solament van travessar la frontera 30 superchatos I-15 que no van participar en cap combat i que van poder fugir a França el 6 de febrer; 3 canons antitancs de 45 mm; 35.000 fusells; 2.000 metralladores lleugeres; 777 metralladores pesades Maxim i grans quantitats de munició.

Ara, la diferència més important entre els dos exèrcits era la moral. L'exèrcit republicà no havia pogut cobrir les baixes de l'Ebre i els soldats eren o bé molt joves i mancats d'entrenament o bé adults que per edat i per ser pares de família tenien poc esperit de lluita. També desertors i emboscats s'havien incorporat a les files republicanes després d'una amnistia l'agost del 1938. Van ser pèssims soldats i van estendre el derrotisme entre la tropa.

In memoriam, Gabriel Cardona Escanero.