Amb l'ajuda dels marroquins

Capítol 37

Durant molt anys, a l'inici del franquisme, les campanes de les esglésies i les sirenes de les fàbriques de Manresa cada 24 de gener a les deu del matí es posaven a sonar per commemorar que aquell dia del 1939 a aquella hora les tropes franquistes havien ocupat la capital del Bages. No van trobar cap resistència organitzada, ja que bona part de l'exèrcit republicà havia abandonat la ciutat aquella mateixa matinada, deixant rere seu la majoria de ponts de Manresa destruïts arran de diverses explosions. Només va haver-hi alguns combats aïllats als afores de Manresa, amb un resultat d'una quarantena de morts com a mínim.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers d'arribar-hi), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, s'explica al llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, i publicat per Edicions Parcir (2008). Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos. Un d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.

Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets. Tot i que, segons diuen els autors de La Guerra Civil (1936-1939), “aquests excessos de les tropes marroquines no solien ésser ben tolerats per l'exèrcit franquista i, normalment, si era possible, eren castigats, a vegades amb l'execució dels culpables”, moltes vegades les seves actuacions se'ls escapaven de les mans. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar.

Si bé és veritat que les tropes marroquines van caracteritzar-se per la seva violència, també ho és que van fer-se populars pel seu caràcter comercial. Era habitual que quan arribaven a una població instal·lessin parades de productes que, a les zones republicanes, anaven escassos: xocolata, tabac, llaunes de sardines, plàtans, licors... Gènere que cobraven en duros de plata i que, en el cas de Manresa, es va vendre al passeig i a la muralla.

El 24 de gener del 1939 –dia que les tropes franquistes van tenir la baixa de dos tinents morts, i dos oficials i 22 membres de tropa van resultar ferits–, les forces d'ocupació van entrar en una Manresa deserta. Tothom estava esporuguit, amagat a casa o al refugi, fins que de mica en mica la tranquil·litat es va anar imposant: “Molts ciutadans, en convèncer-se del tot que les tropes franquistes havien entrat a Manresa, van sortir a rebre-les i a aclamar-les.” Els simpatitzants del bàndol franquista, per raons òbvies, i els contraris, perquè només desitjaven que s'acabés aquell malson dels últims mesos, caracteritzats per l'angoixa, les privacions i la fam. Una fam, però, que no només s'allargaria durant la postguerra, sinó que fins i tot s'accentuaria.

De mica en mica Manresa va mirar de recuperar una certa normalitat. L'endemà de l'entrada dels franquistes, el 25 de gener es va reprendre la vida municipal. Tal com recullen els autors Aloy, Fons i Gasol, “es va constituir, sota els auspicis d'una Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, una Comissió Gestora Provisional de Manresa”, formada per l'alcalde, Domènec Prunés, quatre tinents d'alcalde i dotze consellers. Aquell mateix dia, a l'esplanada de l'institut, es va fer una multitudinària missa de campanya en públic –la primera des que havia començat la guerra– i, acte seguit, les tropes vencedores van desfilar pel passeig. L'endemà, 26 de gener, un ban d'alcaldia obligava tots els comerços, tallers i indústries a obrir les portes (els magatzems, el dia 30) i tots els obrers s'havien d'incorporar al seu lloc de treball. El ban també recordava: “L'horari per a tots els efectes s'ha d'ajustar a l'hora solar, que és la que regeix en l'Espanya Nacional.” Fins llavors els manresans havien seguit l'horari de la zona republicana, amb dues hores de diferència.

La caiguda de Manresa va coincidir amb la de Solsona, Martorell, Esparreguera, Sant Boi de Llobregat, Gavà, Castelldefels i el Prat de Llobregat, entre d'altres. Del 1939 al 1944, 30 manresans van ser executats legalment pel nou règim.