La reconversió de les fàbriques per a material de guerra
“A la ciutat de Manresa s'han trobat buit fàbriques de material de guerra, amb la seva maquinària completa i amb l'armament fabricat”, deia el comunicat oficial de guerra de l'exèrcit franquista corresponent al dia 24 de gener, data de l'entrada de les tropes a la ciutat. Aquell text també destacava la nombrosa població de Manresa, “molt superior a la de diverses capitals de província i amb gran quantitat d'indústries vàries”. El teixit industrial de la capital del Bages (en gran part tèxtil i metal·lúrgic) va experimentar, com la majoria d'empreses catalanes d'aquests sectors, una transformació cap a indústries de guerra per proveir les forces republicanes. La producció de la Pirelli, per exemple, es va orientar a la fabricació de cambres massisses per a l'interior dels pneumàtics. Arran del decret del 7 d'agost del 1936 de la Generalitat de Catalunya, aquesta va passar a controlar totes les fàbriques de l'empresa.
Però si hi va haver un sector que va patir de manera clara la reconversió va ser el metal·lúrgic. Carrosseries de Manresa Indústria Col·lectivitzada es va dedicar a fer carrosseria de vehicles militars. Maquinària Industrial Cooperativa de Producció –que va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la indústria de guerra de Manresa– se centrava en la fosa d'armament, principalment bombes de mà i de morter de ferro colat. L'enginyer francès Boeltz va presentar el 16 de desembre del 1936 un informe en el qual, entre altres coses, destacava que aprofitant els locals que hi havia buits a la ciutat, reconvertint els tallers existents i fent-ne alguns de nous, a Manresa es podien fabricar 1.000 obusos diaris, canons (parlava d'uns 175 a l'any), tancs (52) i, fins i tot, 125 avions. És clar que per aconseguir aquests objectius faria falta un pressupost, segons Boeltz, de 6.021.200 francs, expliquen Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol a La Guerra Civil (1936-1939). Vol. II (Ed. Parcir, 2008).
Una altra de les empreses importants era Metal·lúrgica Tèxtil, que tenia un centenar de treballadors i que fabricava, entre altres coses, espoletes. Segons Boeltz, les instal·lacions d'aquest taller es podien dedicar a fabricar fusells (500 de metralladors i 10.110 d'ordinaris a l'any), però per aconseguir-ho calia modernitzar les instal·lacions i comprar maquinària nova, inversió que rondava els 660.000 francs. Les aspiracions d'aquell enginyer apuntaven molt alt, però a l'hora de la veritat, durant el 1938, la manca de combustible, energia elèctrica i primeres matèries van perjudicar molt les empreses del sector.
