Bombes al Penedès i al Garraf

Capítol 28

L'ocupació de Mallorca per part dels franquistes durant tota la guerra tindria un paper clau alhora dels bombardeigs, tant navals com aeris, que hauria de viure Catalunya al llarg de tot el conflicte. El territori del Penedès no quedaria exempte ni molt menys d'aquests atacs aeris i segons les darreres investigacions serien un total de 372 atacs aeris els que hauria de viure el Penedès al llarg de tota la guerra, protagonitzats per les tres aviacions existents en el bàndol sollevat: la legió Còndor alemanya, l'Aviació Legionària italiana i l'Aviació Hispana franquista. D'aquests 372 atacs aeris, la gran majoria, 323, serien protagonitzats per la legió Còndor, sobretot pels seus hidroavions Heinkel-59, anomenats “zapatones” a causa dels seus grans flotadors, mentre que la resta d'atacs aeris serien protagonitzats per l'Aviació Legionària (45) i per l'Aviació Hispana (4).

Aquest nombre tan elevat de bombardeigs aeris provocaria la mort de 197 persones i més de mig miler de ferits al territori del Penedès en poc menys de dos anys, ja que el primer bombardeig seria realitzat el 8 de maig del 1937 i el darrer, el 22 de gener del 1939. D'altra banda, fins al 1939 es durien a terme 207 atacs aeris i només durant els 22 primers dies del mes de gener del 1939 serien efectuats un total de 165 atacs aeris seguint la tàctica franquista de bombardeig aeri abans de l'atac de les tropes terrestres.

Pel que fa referència a aquests 372 atacs però desglossat en comarques, el resultat és el següent: l'Alt Penedès viuria un total de 52 atacs aeris que provocarien 42 víctimes, amb la ciutat de Vilafranca del Penedès com a més bombardejada (fins a 18 vegades). Un dels objectius principals per l'aviació franquista serien els diferents camps d'aviació republicans que es trobaven en diverses poblacions de la comarca –com serien els aeròdroms de Santa Margarida i els Monjos, Pacs-Vilobí i Sabanell-Torrelavit– i que tindrien un paper destacat dints l'aviació republicana.

La comarca del Garraf experimentaria amb cruesa els atacs aeris franquistes, ja que hauria de suportar un total de 123 bombardeigs que provocarien 56 víctimes mortals, amb les poblacions de Vilanova i la Geltrú (41 atacs i 33 víctimes) i Sitges (26 atacs i 8 víctimes) com a més afectades, tot i que també els petits ports de Vallcarca (32 atacs i 5 víctimes) i el Garraf (11 atacs i 8 víctimes) rebrien aquests atacs aeris precisament per la seva condició de petits ports on diverses vegades durant el conflicte arribarien vaixells mercants que descarregarien material de guerra. Una menció especial seria també per a l'estació de ferrocarril de Sitges o de Vilanova i la Geltrú, lloc aquest últim més atacat de la ciutat, així com les indústries de la mateixa població, que també serien atacades, i entre les quals destaca la fàbrica Pirelli, amb 1.500 treballadors i bombardejada un parell de vegades.

Però la comarca del Baix Penedès seria la que tindria el nombre més elevat tant de bombardeigs com de víctimes, ja que hauria de viure un total de 197 atacs aeris que provocarien la mort de 99 persones; aquí destaca sobretot la població de Sant Vicenç de Calders, que hauria de rebre ni més ni menys que 102 atacs aeris i que provocarien 75 víctimes. Aquest nombre tan elevat d'atacs seria conseqüència de l'objectiu primordial que esdevindria per a l'aviació franquista l'estació ferroviària de Sant Vicenç de Calders, nus ferroviari importantíssim a causa del fet que en aquesta estació era on es bifurcaven les línies de la costa i de l'interior. Els sollevats entenien que atacant aquesta estació repetidament podien paralitzar, o si més no alentir, el trànsit ferroviari, tan important per a la República per la mobilitat de tropes i armes cap als diferents fronts. D'aquesta manera, l'estació de Sant Vicenç de Calders esdevindria lamentablement un dels llocs més bombardejats de Catalunya.

Davant d'aquests atacs aeris, el territori del Penedès va intentar defensar-se, sobretot les ciutats més grans del territori, però l'escassetat d'armament antiaeri (només es disposava d'algunes metralladores antiaèries en tot el territori i en espais de temps determinat) faria que fossin creades juntes de defensa passiva locals que aplicarien normes i ordres davant dels bombardeigs i desenvoluparien sobretot una gran tasca en la construcció de refugis antiaeris. Aquests refugis antiaeris es començarien a construir cap a mitjan 1937 però sobretot se n'accelerarien els treballs cap al primer terç de l'any 1938 davant els continus atacs que viurien les poblacions penedesenques. D'aquesta manera, cap a la meitat d'aquell mateix any, poblacions com ara Vilanova i la Geltrú, Sitges i Vilafranca del Penedès tindrien refugis amb capacitat suficient per acollir bona part de la població (Vilanova i la Geltrú, per exemple, tindria una vintena de refugis antiaeris disseminats per tota la població), tot i que les dificultats econòmiques i l'escassetat de mà d'obra farien que molts d'aquests refugis antiaeris no es poguessin finalitzar. Tot i així, s'habilitarien també refugis antiaeris en cases particulars i, molts d'altres, en diferents espais, com ara rases i cellers, amb l'objectiu que qualsevol lloc pogués servir d'aixopluc davant dels atacs aeris que a final del conflicte esdevindrien pràcticament diaris. En definitiva, la població penedesenca, com la catalana, va viure la cruesa dels bombardeigs aeris i va haver d'adoptar diferents mesures de defensa a l'hora de fer front a aquesta nova manera de fer la guerra com eren els atacs aeris.