L'ocupació del Pirineu

Capítol 30

El 20 de gener de 1939 la 61 Divisió del cos d'exèrcit Urgel van sortir de la conca de Tremp en direcció a la serra de Bóixols, amb l'objectiu de creuar cap a l'Alt Urgell i arribar a la Seu d'Urgell, la principal població pirinenca i punt final per tenir el control de tota la línia de frontera entre la Val d'Aran i Andorra. Sis dies després, altres unitats franquistes van sortir des de posicions situades més al nord, a la zona d'Hortoneda, a la serra de Carreu, també amb l'objectiu de passar cap a la Seu d'Urgell. L'ofensiva es completava des del sud amb tropes de la 62 Divisió remuntant el riu Segre i avançant fins a Oliana, tot i que l'objectiu del gruix d'aquesta unitat no seria continuar en direcció a la Seu sinó endinsar-se en la Catalunya central fins arribar a Solsona.

Aquesta era l'ofensiva cap al Pirineu iniciada arran del trencament del front del Segre a principis de gener. Fins llavors, el Pirineu havia estat una posició clau per al control de les centrals hidroelèctriques. L'aviació franquista va bombardejar regularment les centrals del Pallars i l'Alta Ribagorça per tal de tallar el subministrament elèctric cap a les fàbriques de l'àrea industrial de Barcelona. Un cop caigut el front d'Aragó, a mitjan 1938, els franquistes van aconseguir el control de Tremp i de les centrals del Noguera Pallaresa. Gràcies a això, van utilitzar per primer cop l'obertura d'una central com a arma de guerra: obrint de sobte l'embassament de Camarasa van provocar una avinguda d'aigua al Segre que va avortar una incursió republicana per Vilanova de la Barca. Els morts per ofegament van ser centenars i els seus cossos van aparèixer aigües avall. El gener de 1939, però, les posicions clau que els franquistes volien conquerir per trencar el front i endinsar-se a Catalunya eren Artesa de Segre i les Borges Blanques, dos nusos de comunicació que obrien la porta del país, cap al nord i la Catalunya central el primer, i cap a Barcelona el segon. El general Muñoz Grandes, al capdavant del cos Urgel de l'exèrcit de Franco, era l'encarregat de dirigir l'avanç franquista des de Tremp cap a Artesa, Ponts i la Seu d'Urgell, mentre que des de Balaguer el cos d'exèrcit d'Aragó, amb el general Moscardó al capdavant, tenia com a objectiu avançar també cap a Agramunt i Cervera i des d'allà continuar l'ofensiva cap a la Catalunya central i la frontera francesa. El general Yagüe, que havia participat en el front d'Aragó i després en el del Segre, va fer l'avanç pel litoral.

De totes aquestes línies d'avanç feixista, la del Pirineu va ser la més lenta i complicada per a l'exèrcit de Franco. No pas perquè les forces republicanes hi poguessin posar més unitats i material en la resistència, sinó per les característiques del territori. La progressió del cos Urgel va ser més lenta que la de la resta de l'exèrcit franquista que s'endinsava a Catalunya. Les tropes de Muñoz Grandes havien de fer front al pas per àrees escarpades on la logística era més difícil i la resistència de les forces republicanes tenia al seu favor la dificultat de moviment de les tropes invasores, tant per avançar com per, eventualment, retirar-se d'un combat cap a posicions més segures. Així, les tropes franquistes no arribarien a Solsona fins al 26 de gener, el mateix dia que Moscardó entrava per l'avinguda Diagonal de Barcelona.

I no seria fins al 6 de febrer, una dia després que Girona caigués en mans franquistes, que la 61 i 63 divisions de l'exèrcit Urgel aconseguirien arribar finalment a la Seu d'Urgell. Havia passat un mes des del trencament del front del Segre i l'entrada de l'exèrcit feixista a Catalunya. El darrer focus de resistència republicana abans d'arribar a la Seu d'Urgell el van trobar al poble d'Adrall, segons detallen els historiadors Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona a Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa (Pagès Editors, 2006). Dos dies després, queia Puigcerdà. Després d'allò, la guerra havia acabat al front pirinenc i Catalunya.

Els controls de la frontera era un punt culminant del procés. Els bombardejos de gener del 1938 sobre Puigcerdà havien produït altercats diplomàtics amb el govern de la República francesa, ja que algunes bombes van caure al seu territori, tot i que França no va arribar a intervenir en auxili de la República. Però el control de la frontera sense violentar França era un assumpte clau. El 6 de febrer, un cop a la Seu d'Urgell, les tropes de Muñoz Grandes van arribar al pas fronterer de la Farga de Moles i van contactar amb el coronel francès René Baulard, el qual estava a Andorra al capdavant d'un destacament francès que tenia com a objectiu garantir la independència i neutralitat d'Andorra, protegir la seva població i evitar que la guerra es propagués fora dels límits de la frontera espanyola, cosa que hauria afectat de forma definitiva la posició de França. La trobada entre les noves autoritats militars franquistes i el coronel Baulard, amb la presència del síndic andorrà Francesc Cairat, va ser un èxit des del punt de vista de les tres parts: l'exèrcit franquista prenia el control del pas sense problemes per part dels veïns, els andorrans es garantien la seguretat que l'avanç de Franco culminava allà, i els francesos evitaven el conflicte i mantenien una frontera segura. Més complicada seria la situació a Figueres i Portbou, on el pas massiu de refugiats republicans havia creat un gravíssim problema humanitari que havien de gestionar les autoritats franceses, les quals en un primer moment havien proposat als franquistes la creació d'una zona neutral en territori de l'Estat espanyol on situar els refugiats, a la qual cosa Franco es va negar. Amb l'ocupació pactada de Llívia, l'11 de febrer, culminava l'ocupació del Pirineu i de tot Catalunya.