Societat

1 de febrer del 1939

La darrera reunió de les Corts

Poc desprésla majoria de diputats va passar
la frontera, cosa que
va provocar el pànic
de la població
Es va fer entrega
del fonsde tresoreria de la Generalitat a la República, que no va complir cap compromís

Capítol 42


A dos quarts d'onze de la nit del dime­cres 1 de febrer es van reu­nir per dar­rera vegada les Corts repu­bli­ca­nes. Abans s'havien reu­nit dues vega­des en ter­ri­tori català. El mes de febrer del 1938 al mones­tir de Mont­ser­rat i el mes d'octu­bre del mateix any al mones­tir de Sant Cugat. L'indret esco­llit van ser les cava­lle­ris­ses, del cas­tell de Sant Fer­ran de Figue­res, que ofe­rien una bona pro­tecció en cas de bom­bar­deig i que els car­ra­bi­ners van arre­glar per tal que la reunió pre­si­dida per Martínez Bar­rios és pogués cele­brar. Molt pocs dies abans, Josep Tar­ra­de­llas, acom­pa­nyat d'Antoni M. Sbert, havia anat al cas­tell i hi havia pre­gun­tat per la situ­ació. La seva opinió sobre l'ambi­ent i el govern cen­tral era d'una duresa extrema: “Això no és un govern, sinó una colla de xim­ples o de covards. Sbert i jo hem mar­xat escrui­xits. És clar, però, que din­tre el cas­tell, amb bon men­jar i ben guar­dats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic.”

Física­ment hi van assis­tir 62 dipu­tats, entre ells l'empor­danès i exal­calde de Girona Miquel San­taló, i 106 van enviar el seu suport incon­di­ci­o­nal als acords que es pren­gues­sin. En un ambi­ent gèlid, era ple hivern i la majo­ria dels dipu­tats no es van poder treure l'abric, i d'abso­luta der­rota, el cap del govern, Juan Negrín, esgo­tat i alhora emo­ci­o­nat, va pro­nun­ciar un dis­curs on de nou ofe­ria esta­blir nego­ci­a­ci­ons de pau amb unes úniques tres con­di­ci­ons: la garan­tia de la inde­pendència d'Espa­nya res­pecte a qual­se­vol influència estran­gera, la garan­tia que seria el poble espa­nyol el que deci­di­ria el seu destí i la garan­tia que aca­bada la guerra havien d'aca­bar les per­se­cu­ci­ons i represàlies i ini­ciar una tasca de recon­ci­li­ació naci­o­nal com a punt de par­tida per cons­truir una pau dura­dora. No cal dir que aquesta pro­posta no sols no va ser con­si­de­rada pels quasi gua­nya­dors de la guerra, sinó que el mateix pre­si­dent de la República, Manuel Azaña, va dir: “Negrín va pro­nun­ciar un dis­curs que merei­xe­ria qua­li­fi­car-se de gedeònic, si les cir­cumstàncies no li dones­sin el caràcter d'una bufo­nada sinis­tra. Va arri­bar a dir que el millor ple­bis­cit a favor del govern era el fet de la fuga gene­ral de la població, davant dels inva­sors. Ningú es va sen­tir inju­riat en el seu bon sen­tit en sen­tir un des­propòsit tan gran, que en boca d'un obser­va­dor, aliè al nos­tre drama, hau­ria estat d'un huma­nisme atroç.” Aques­tes crítiques fetes a poste­ri­ori no van impe­dir que el govern acon­seguís la rati­fi­cació de la con­fiança de tots els grups par­la­men­ta­ris, que li van enco­ma­nar la tasca de per­se­ve­rar en la defensa de la inte­gri­tat i sobi­ra­nia de la República espa­nyola.

Alguns dels pre­sents ens van dei­xar la seva opinió d'aquesta dar­rera reunió. Una d'ells era Mari­ano Ansó, minis­tre de Justícia: “La reunió d'unes Corts reduïdes al grup de dipu­tats allí pre­sents, pre­te­nent sal­var amb fra­ses patriòtiques alti­so­nants l'ave­nir d'una lega­li­tat ja con­dem­nada de manera irre­me­ia­ble per la des­com­po­sició del règim; el drama esgar­rifós d'un poble fus­ti­gat por les bom­bes, i, pit­jor encara, per la pro­xi­mi­tat d'un ene­mic que els esta­lona.”

Aquesta pro­xi­mi­tat va fer que, en aca­bar la reunió, una gran majo­ria dels dipu­tats s'apres­ses­sin a pas­sar la fron­tera. Quan a par­tir del matí següent el fet va ser cone­gut per la gent que era a Figue­res o que hi pas­sava, va aug­men­tar el pànic i molts van acce­le­rar la marxa cap a la segu­re­tat de la fron­tera fran­cesa.

El govern català havia sor­tit de Bar­ce­lona el 24 de gener, i després de diver­ses vicis­si­tuds i una breu estada entre Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm, la majo­ria dels seus mem­bres, així com un nombrós grup d'intel·lec­tu­als, es van ins­tal·lar al mas Perxés, al muni­cipi de l'Agu­llana.

El govern de la Gene­ra­li­tat no s'havia reu­nit des de la sor­tida de Bar­ce­lona. Les pres­si­ons dels con­se­llers del PSUC sobre el pre­si­dent Com­panys perquè reunís el govern no van ser ate­ses. La rea­li­tat era que la resta de par­tits que en for­ma­ven part, Esquerra Repu­bli­cana i Acció Cata­lana, con­si­de­ra­ven que el govern de front popu­lar no exis­tia real­ment des de la crisi de l'agost del 1938. El que volien aquests par­tits era l'exclusió dels comu­nis­tes del govern i la for­mació d'un de nou com­post per repu­bli­cans libe­rals.

D'altra banda, un grup de dipu­tats del Par­la­ment català van fer una reunió a Olot el 26 de gener, el mateix dia que Bar­ce­lona era ocu­pada pels fran­quis­tes. La reunió va ser molt tensa i plena de retrets. Algun dipu­tat es quei­xava de la situ­ació en què es tro­ba­ven molts dels seus com­panys, mal­grat que la mino­ria política va gau­dir sem­pre d'una posició de pri­vi­legi en la ruta envers l'exili, res­pecte a la massa de població anònima que feia el mateix camí. El pre­si­dent del Par­la­ment, Josep Irla, que després de l'exe­cució de Com­panys el subs­ti­tui­ria com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, va pre­sen­tar la dimissió del seu càrrec, que no va ser accep­tada. Aques­tes dis­sen­si­ons entre els par­la­men­ta­ris i els par­tits que for­ma­ven el govern de la Gene­ra­li­tat eren el pre­ludi del que seria la política dels exi­li­ats en els pròxims anys.

També aquests dar­rers dies de la guerra a Cata­lu­nya es va pro­duir un fet que reper­cu­ti­ria en la situ­ació de la Gene­ra­li­tat a l'exili i l'afe­bli­ria. Ens refe­rim al lliu­ra­ment del fons de la tre­so­re­ria de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya al govern Negrín. Aquest lliu­ra­ment es va pro­duir a Figue­res el 2 de febrer. D'aquesta manera, la Gene­ra­li­tat va mar­xar a l'exili man­cada de recur­sos i, segons els mots de Pi i Sunyer, va que­dar sot­mesa a un règim de con­ces­si­ons mes­qui­nes. Les pro­me­ses de Negrín en el sen­tit que la Gene­ra­li­tat a l'exili tin­dria una inter­venció directa en l'admi­nis­tració dels béns de la República per tal que pogués aten­dre les neces­si­tats dels refu­gi­ats cata­lans i de la mateixa ins­ti­tució, no es van com­plir, com tam­poc no es va com­plir el com­promís de crear a l'exili un orga­nisme cen­tral repu­blicà, deno­mi­nat Con­sell dels Cinc Pre­si­dents, el de la República, el de les Corts repu­bli­ca­nes, el del govern de la República, el de Cata­lu­nya i el d'Euskadi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.