El desastre va ser humà i físic, però també social
En el balanç de les pèrdues que va comportar la derrota del bàndol republicà en la Guerra Civil espanyola, no podem només imputar-hi les humanes, les demogràfiques o les físiques (els edificis, les fàbriques, les infraestructures...). La derrota del 1939 va comportar en el cas de Catalunya un seguit rellevant de fets socials i culturals, d'arrel política, que no van succeir en altres territoris de l'Estat. La repressió que es va aplicar a Catalunya no era una persecució només de l'enemic derrotat, sinó dels fantasmes del règim: la llengua, la cultura, la voluntat de ser del poble català. L'objectiu prioritari del franquisme en el moment de la victòria i durant tots els anys de la dictadura –i durant el comandament de la Transició– era evitar que Catalunya pogués tornar a transformar políticament Espanya en el futur.
La dècada del 1930 la cultura catalana era molt potent i molt diversa, disposava d'una influència social notable i de prestigi i reconeixement en l'àmbit internacional. La influència catalana era, a més, notable en l'àrea dels Països Catalans. Aquesta concepció d'un país modern xocava amb la concepció d'una Espanya unitària culturalment, fins al punt que el propòsit d'aquesta Espanya homogeneïtzadora era eliminar el perill que suposava la catalana.
Tan bon punt els revoltats van ocupar Lleida van derogar l'Estatut en els territoris que controlaven i a partir de llavors, i a mesura que les tropes franquistes avançaven, va créixer la depuració: es va prohibir l'Institut d'Estudis Catalans; les editorials en llengua catalana es van veure obligades a cremar els fons; la premsa catalanista i democràtica va restar clausurada, i entitats com ara l'Orfeó Català van ser tancades. Es va imposar la censura de continguts, que era, alhora, una censura lingüística. Paral·lelament al desmantellament de les estructures pròpies del país, les noves autoritats van maldar per crear-ne de noves que ocupessin el seu lloc. Així va néixer l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, que havia de substituir l'IEC. Amb noves institucions i amb el control dels mitjans només faltava penetrar en la cultura popular: es van prohibir les representacions teatrals parroquials i es van imposar activitats folklòriques i música espanyola. Fins i tot durant els primers anys dels quaranta no es va deixar ballar sardanes en certs llocs.
L'eix fonamental del nou adoctrinament cultural i social seria l'escola. Sota el nou règim, es van depurar els quadres docents i es va cercar professorat per impartir les virtuts educatives dels nous temps: la importància del catolicisme i de las figuras de nuestra Cruzada. Calia reescriure la història.
