Demà fa 75 anys del bombardeig de Xàtiva

El diumenge 9 de febrer, passat, ens aplegàrem uns centenars de persones a l'estació de Xàtiva, entorn a l'escultura de Miquel Mollà, “L'Aixopluc”, per remembrar el bombardeig de l'estació de Xàtiva, el 12 de febrer de 1939. Aquest bombardeig feixista, amb més de 150 persones mortes i 300 ferides —junt a l'incendi de Xàtiva cremada el 1707 per les tropes borbòniques de Felip Vé després de la batalla d'Almansa i l'assassinat de maulets— fou un dels fets més luctuosos i sagnants de Xàtiva i del País Valencià, al llarg de la nostra moderna història. Sens dubte, el bombardeig de l'estació de Xàtiva fou el pitjor del tot el segle XX.

Aquest bombardeig estratègic feixista contra l'estació de Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, fa 75 anys, fou un fet atroç, criminal i sagnant, semblant al de Guernica, Figueres, Hiroshima o Dresden, totalment inútil; una atrocitat gratuïta i cruel, per aterrir a la població civil, just quan la Guerra Civil, provocada pel colp d'estat militar de Franco, estava arribant a la seua fi. Fou una manera de deixar la marca de brutalitat i terrorisme d'estat que caracteritzaria els règim totalitari franquista durant quasi quaranta anys.

L'historiador i ex-alcalde de Simat, Eladi Mainar, va llegir un manifest contra el bombardeig de Xàtiva i va fer una reflexió perquè mai més tornen a passar fets semblants. El diumenge 12 de febrer de 1939 va nàixer un dia assolellat, però, el dia es tornà fosc anunciant la nit del llarg túnel de la dictadura; de llevant, per on naix el sol que ens dóna vida i la llum, aquell dia trist i fúnebre, no vingué cap vida ni cap llum, només la mort. Arribaren pel Nostre Mar, 5 avions italians de les Balears carregats de bombes que descarregaren sobre l'estació de Xàtiva i fou l'encarnació del terror, una pluja de foc i mort, una carnisseria de sang i carn escampada, l'infern de Dant per terra, dones, homes, infants, soldats que venien del front d'Extremadura per tornar a casa vençuts i derrotats... Mataren l'alè, els somnis i la vida de la gent, en el que es coneix el “Guernica valencià”, tot i que no hi hagué cap Josep Renau que li encarregara a un Picasso cap obra d'art que immortalitzara el pànic i el terror que sofrí Xàtiva el 12 de febrer de 1939; eren les bombes que queien sobre unes víctimes, —les agredides pel bombardeig— que no desitjaven cap Guerra, ni la volien, ni l'havien iniciat ni provocat, ni tenien cap culpa ni responsabilitat.

No obstant, les víctimes patiren un crim contra la humanitat i la civilització perquè en tots els convenis internacionals es condemnen els atacs a la població civil indefensa. Hi havia soldats desarmats que tornaven a casa i població civil que anà a rebre'ls i que fou agredida criminalment per aterrir a la població i aconseguir que la dictadura, a sang, bombes, afusellaments i foc, fos “plàcida” per als governants feixistes i criminal per als vençuts... Hem de recuperar la memòria històrica dels 'nostres', cal recuperar l'ideal republicà del País Valencià i una democràcia com cal, hauria d'actuar en defensa de totes les víctimes. Calen uns polítics amb empatia, no només cap als 'seus' morts, sinó també cap als 'nostres', els de tots. Cal recuperar la història i la memòria contra l'oblit. No aconseguiran silenciar-nos ni fer-nos callar. Hem de denunciar els crims del feixisme.

Un dia abans del bombardeig a l'estació de Xàtiva, l'11 de febrer del 1939, bombardejaren el poble del costat, des de l'estació de Manuel fins al cementeri, amb 5 morts i 16 ferits; fou l'assaig per al bombardeig de Xàtiva a l'endemà 12 de febrer. No fou cap casualitat, com remarcà Agustí Ventura, perquè sabien perfectament el que es feien; el que pretenien era deixar la seua brutal petjada criminal per desmoralitzar a la població vençuda que esperava la fi de la Guerra. Perquè, mes tard, part d'aquesta població rebera a les tropes nacionalistes espanyoles de Franco com “alliberadors” i salvadors, d'un terror que havien programat, causat, generat i escampat per imposar durant molts anys el seu estat totalitari i feixista.

Impulsat pels republicans de Xàtiva, ens aplegàrem gent de Xàtiva i els voltants de la Costera i d'altres llocs, La Llosa, Genovés, Manuel, Simat, Aielo de Malferit, l'Olleria, Benigànim, Ontinyent, València, Sallent... entorn a L'Aixopluc per remembrar el legítim dret de les víctimes a ser recordades perquè cada guerra significa el fracàs absolut de la humanitat per resoldre els conflictes mitjançant el diàleg i la política. Un grup de tabalets interpretaren ritmes que semblaren sons de bombes, del martelleig del foc, de les morts i de l'horror. Joves polítics de Xàtiva, d'EUPV, de Compromís i del PSPV, llegiren una manifest contra el bombardeig de Xàtiva fa 75 anys i reivindicaren la memòria de la República al País Valencià, set historiadors encengueren el foc de la memòria al costat de L'Aixopluc, Rosa Barberà, del grup Amunt-Avall Teatre interpretà un tros manllevat del darrer llibre Toni Cucarella, “Dones d'aigua, dones de fang” que retrata la crueltat inhumana dels vencedors i el possible enviliment dels vençuts, els familiars de les víctimes de Xàtiva, tan de la ciutat de Xàtiva com de Sallent oferien un ram de flors, Josep Aznar i Adolf Garcia, veterans lluitadors per la democràcia, lliuraren una corona de llorer i flors, s'excusà l'absència dels cantants Raimon i Pep Gimeno el Botifarra per problemes d'agenda, soltaren coloms simbolitzant la pau, tocaren l'Himne de Riego, però no la Muixeranga, com s'havia fet altres anys; es posaren banderes republicanes, però cap senyera valenciana o catalana.No obstant, es recordaren les mancances de la Guerra, es recordà un bombardeig criminal que va iniciar una dictadura nacionalista espanyola genocida que encara cueja i s'arrossega en tant aspectes, sobretot en corrupció i putrefacció institucional, que s'ha tornat metàstasi i en genocidi odiós contra la llengua, la cultura, la societat i el País Valencià.