Societat

L'inici de la dictadura

Quan la memòria no s'exilia

Bladéés un grafòman que troba en la lectura
i l'escriptura la seva forma de sobreviure enmig de les adversitats
‘L'exiliada'és el punt de partida d'una gran producció de dietaris que aixequen acta d'una experiència col·lectiva

Capítol 59


El 18 de febrer de 1939 Artur Bladé i Desum­vila rep l'auto­rit­zació per sor­tir del camp de con­cen­tració d'Arles. Deu dies abans havia cre­uat la fron­tera pel coll d'Ares, fins a Prats de Molló. Després va a petar al camp de con­cen­tració d'Arles, on, almenys, ajuda els met­ges que ate­nen els ferits repu­bli­cans i pot dor­mir sota cobert. L'escrip­tor de Benis­sa­net (Ribera d'Ebre), que en aquest moment té 32 anys, havia estat des­ti­nat a diver­sos hos­pi­tals del bàndol repu­blicà, “per ser­vir com a prac­ti­cant”, a Man­resa, a l'hos­pi­tal de sang del mones­tir de Mont­ser­rat i final­ment, a Aigua de Ribes.

Avui fa 75 anys, “de bon matí, com­pa­reix a la gare Martí Rou­ret i em dóna un docu­ment” que “lega­litza la meva entrada a França i em per­met (teòrica­ment) de resi­dir-hi durant tres mesos”, escriu Bladé i Desum­vila (1907–1995) al pri­mer volum de L'exi­li­ada, un die­tari que comença just el 8 de febrer, quan entra a França. Tra­ient un ante­rior die­tari de la guerra que va per­dre, aquest serà el punt de par­tida de la seva gran pro­ducció memo­rialística: des d'aquí fins anar a Mèxic, el retorn a Cata­lu­nya o el per­fil de per­so­na­li­tats impo­nents, com ara Rovira i Vir­gili, Pujols i Pom­peu Fabra, que trac­tarà durant aquests anys, Bladé aixe­carà acta de tot allò que viurà i veurà, cons­ci­ent que l'experiència trans­cen­deix els límits indi­vi­du­als. Era, com explica el seu fill, Artur Bladé i Font, “un grafòman” per a qui la lec­tura i l'escrip­tura van esde­ve­nir la seva “forma de vida” i també la via per sobre­viure enmig de les adver­si­tats. Quan, ja a Mèxic, Bladé i Desum­vila té difi­cul­tats per adap­tar-s'hi, a causa dels pro­ble­mes per tro­bar una feina esta­ble, mai deixa d'escriure: omple lli­bre­tes i lli­bre­tes de vivències mexi­ca­nes, un die­tari que el fill està tre­ba­llant per poder publi­car. El que sí que ja té enlles­tit per sor­tir és el die­tari del viatge de Mar­se­lla a Mèxic, una tra­vessa que va del 8 de setem­bre al 16 d'octu­bre del 1942, i que és l'última expe­dició de refu­gi­ats que va sor­tir de França cap a Amèrica.

Però tor­nem a L'exi­li­ada i a aquell 18 de febrer d'avui fa 75 anys. Rou­ret –de qui Bladé i Desum­vila havia estat secre­tari a par­tir de 1936– pro­met tra­mi­tar els per­mi­sos dels seus com­panys de cap­ti­veri. Rou­ret acom­pa­nya Bladé a par­lar amb “el cap mili­tar de les bar­ra­ques”. “Ens fa espe­rar –men­tre parla per telèfon amb algú–, fa copiar el meu pas­sa­port i auto­ritza, ver­bal­ment, la meva sor­tida del camp hos­pi­ta­lari.” Rou­ret, que va ser con­se­ller de Sani­tat i, després, sot­se­cre­tari de la Pre­sidència de la Gene­ra­li­tat– en aquest moment tre­ba­lla acti­va­ment per treure cata­lans dels camps de con­cen­tració.

Quan surt d'Arles, Bladé i Desum­vila passa un peri­ple que el por­tarà a Per­pinyà i París, on viurà aco­llit per un amic, Fran­cesc Estrada, sem­pre amb l'esglai al cor de ser pres “com a il·legal”. No és fins al 30 d'abril del 1939 que acon­se­gueix anar a la residència de refu­gi­ats cata­lans a Mont­pe­ller, on podrà començar a regu­la­rit­zar la seva situ­ació. Al cap d'un temps, el 15 de juny, pot reu­nir-se amb la seva dona, Cinta Font, i el seu fill, Artur, que han tra­ves­sat la fron­tera d'ama­gat.

La història de com mare i fill arri­ben a França és tota una altra odis­sea, que també recull L'exi­li­ada. Tots dos fan un pri­mer intent al mes de gener: sur­ten de la Con­re­ria, amb un cotxe conduït per Antoni Terré, un fun­ci­o­nari de la Gene­ra­li­tat, la nit del 23 de gener. Són conduïts a Figue­res i, després de diver­sos pro­ble­mes, com ara la pèrdua de les male­tes, pas­sen per Can­ta­llops, Dar­nius i Agu­llana, però no poden tra­ves­sar la fron­tera: al mas Per­xers d'Agu­llana retroba Rou­ret i el mateix Terré, que acon­se­llen a Cinta Font que torni a Bar­ce­lona, vist “l'estat del nen” –està enfe­brat– i “les difi­cul­tats per entrar a França”. D'aquest pri­mer intent de tra­ves­sar la fron­tera, “el record més dramàtic” que con­serva Artur Bladé i Font són “els dos bom­bar­de­jos” que van patir a Figue­res. “Les bom­bes ens que­ien a tocar, quan ens vam aixe­car estàvem plens de pols”, explica.

Al cap d'unes tres o qua­tre set­ma­nes d'haver tor­nat a Bar­ce­lona, la vida per a la Cinta Font comença a fer-se insos­te­ni­ble: no paren de rebre “visi­tes” a casa. El pare era d'ERC, però la mare també pro­ve­nia d'una família “repu­bli­cana” i havia tre­ba­llat per al govern de la Gene­ra­li­tat, al dis­pen­sari anti­tu­ber­culós i a la presó de dones. A l'avi matern l'havien enviat a la presó, i l'àvia i la tieta ja havien patit represàlies. “Cada dia teníem la poli­cia a casa, si us plau per força vam haver de mar­xar”, comenta Bladé i Font. El segon intent de mar­xar a França va ser el bo: al mes de juny aga­fen una guia que els pas­sarà fins a Bourg Madame, després de múlti­ples peripècies i de cami­nar 14 hores. “Cami­nar a través de les vies i mun­ta­nya a través és molt can­sat, jo ja no podia més”, afirma Bladé i Font. Una situ­ació insòlita que ell recorda viva­ment i que també recull L'exi­li­ada és la sor­tida del túnel de la Molina, després d'un xàfec. Tro­ben dos sol­dats de vigilància que els pre­gun­ten: “On aneu per aquests andur­ri­als?” La guia res­pon: “Aquí, a la Molina, a ballar.” “O bé esta­ven con­xor­xats, o bé dei­xa­ven sor­tir la pobra gent”, resol Bladé i Font. I acon­se­guei­xen arri­bar a “l'hotel Sal­vat”, “com si fos una pre­des­ti­nació”.

Un cop a Mont­pe­ller, encara hau­ran de patir un dar­rer ensurt. El con­tacte que tenien, el senyor Manyé, acaba de morir de forma sob­tada. I quan tru­quen a ca seva i no res­pon ningú, no saben “on anar ni a quin sant enco­ma­nar-se”. Però gràcies a la inter­venció d'una veïna tro­ben la manera de retro­bar el pare. “El nen (que a pri­me­ries de març ha fet set anys) em mirava com si veiés un res­sus­ci­tat”, explica a L'exi­li­ada. No es veien des de la pri­ma­vera del 1938. Ara, ple­gats, començaran una altra vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia