La desfilada de la vergonya

Capítol 62

No feia ni un mes que les tropes franquistes havien ocupat Barcelona. Feia tan sols onze dies que havien conquerit tots els punts limítrofs amb la frontera francesa i encara quedava més d'un mes per donar per acabada la Guerra Civil a tot l'Estat espanyol. Però hi havia pressa per escenificar la plena derrota de Catalunya: per això el 21 de febrer de 1939 hi va haver a Barcelona l'anomenada “desfilada de la Victoria”.

Presidida per Franco, hi van desfilar “uns 80.000 soldats pertanyents als sis cossos de l'exèrcit nacional que havien participat en l'ocupació de Catalunya”, segons explica Francesc Poblet en un article dins el llibre La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Per si algú en tenia algun dubte, a la ciutat vençuda es feia una demostració de força, amb la participació “triomfal” de les tropes navarreses, italianes i marroquines, a més de tots els cossos d'exèrcit implicats en l'ofensiva catalana.

La desfilada va transcórrer per la Diagonal (des de davant del Club de Polo), per després baixar pel passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya. Cap d'aquests elements del nomenclàtor barceloní aleshores té aquest nom: la Diagonal –durant la Segona República, avinguda del 14 d'abril– ja es diu “Avenida del Caudillo”; el passeig de Gràcia és el “Paseo del General Mola” i la plaça Catalunya, “plaza del Ejército Español”. En tot aquest recorregut ja s'havien cuidat prou que els edificis apareguessin perfectament engalanats, tant de banderes espanyoles com de símbols feixistes.

La logística que demanava un “esdeveniment” d'aquestes característiques va ser considerable: a les vuit del matí es va tancar el trànsit rodat (tramvies i autobusos) a la zona. A les nou del matí van quedar tancats tots els comerços i poc després es van anar col·locant les representacions de FET-JONS i seccions dependents (Juventudes Femeninas i Organizaciones Juveniles). Un cop el dictador va instal·lar-se al balcó de l'edifici del número 520 de la Diagonal, a les deu i cinc minuts van començar a desfilar els soldats. Van ser més de tres hores i mitja d'exhibició militar i feixista que, a més, van ser cobertes per un servei de megafonia.

El capdavant de la desfilada estava format per la Divisió Littorio, seguida de diversos batallons i divisions italianes, com ara les Fletxes Blaves. Aquesta primera part de la desfilada la tancaven voluntaris italians i camises negres, amb els seus carros de combat i artilleria antiaèria. Entremig, el general Moscardó i Solchaga, acompanyats dels seus estats majors, batallons de la Falange, requetés, regiments d'infanteria, d'artilleria, de metralladores, de minadors... El darrer lloc l'ocupaven l'artilleria del Cos d'Exèrcit Marroquí i la sanitat militar.

Passades les onze del matí, mentre avançava la desfilada, més de 250 avions de tot tipus, membres de l'aviació franquista, la Legió Còndor i l'Aviació Legionària italiana van sobrevolar el cel de Barcelona en diverses formacions, dibuixant les lletres F de Franco, V de victòria o la faç feixista. És, tal com diu La Vanguardia Española l'endemà, “el prodigio de los emblemas y de las letras símbolo”. No feia encara un mes que aquests avions havien bombardejat Barcelona.

En un balcó carregat de domassos i banderes, com mostren algunes filmacions d'aquest dia, Franco va seguir la desfilada acompanyat, entre d'altres militars, pels generals Martín Moreno (cap de l'Estat Major central) i Fidel Dávila. Al davant de la tribuna del Caudillo hi havia la guàrdia especial de les forces marroquines, “de gran gala, con bayoneta calada”, especifica la premsa.

En un dels balcons laterals hi havia els generals Orgaz, Queipo de Llano i Saliquet, així com l'almirall Cervera i el ministre d'Agricultura i secretari general de la Falange, Fernández Cuesta, entre d'altres membres del govern. Segons recull Francesc Poblet, a l'altre balcó lateral hi havia representants del cos diplomàtic, amb els ambaixadors d'Alemanya, Itàlia i Portugal, l'agregat militar del Japó, i el ministre de Governació, Serrano Súñer, entre d'altres. També hi eren els nous quadres franquistes que ocupaven les institucions de la ciutat: abolida la Generalitat, hi eren el president de la Diputació de Barcelona, el comte de Montseny, el vicepresident de la Diputació i secretari general del Movimiento, Batlló Godó, i l'alcalde de la ciutat, Miquel Mateu.

Aproximadament a un quart de dues del migdia va acabar l'exhibició, amb la interpretació de l'himne espanyol per part del conjunt de les bandes de música militar que havien participat en la desfilada, mentre els assistents hi responien fent la salutació feixista.

Les cròniques dels diaris, l'endemà, són, evidentment, entusiàstiques –estava prohibit que fos d'una altra manera–. “No recordamos que de muchos años a esta parte se haya verificado en Barcelona una manifestación tan imponente y emocionante com el apoteósico [apoteòtic, en diria Espriu] desfile militar de ayer en honor del Generalísimo Franco.”

A La Vanguardia Española, amb un llenguatge inequívoc, descriuen una Barcelona “recobrada por y para España”, que va poder “satisfacer el deseo, largamente contenido, de contemplar al genial forjador de la Nueva España, al Generalísimo Franco.” El nivell d'insuflació patriòtica i feixista no coneix límits: els sis cossos de l'exèrcit que han pres part en l'ofensiva catalana són els protagonistes d'una “efeméride gloriosa y sin precedentes de la historia militar del mundo”; i la desfilada de Barcelona, a la qual atribueixen cínicament un “valor moral”, és un acte mai registrat “en la historia contemporánea.”