Els batallons de treballadors

Les autoritats franquistes van deixar molt clar des d'un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d'aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d'aconseguir la correcció del presoner.”

Les autoritats franquistes no ho van poder deixar més clar. Els presoners de guerra que havien estat capturats per les tropes rebels, traslladats a camps de concentració i posteriorment destinats, un cop classificats, a batallons de treballs forçats havien de treballar per sufragar-se l'alimentació, per reparar els danys de guerra i sobretot per aconseguir la correcció moral i espiritual. Aquest intent de corregir la posició dels presoners de guerra republicans es va fer a partir d'accions repressives, combinades amb el discurs de l'Església que havia donat suport al cop d'estat. El bon funcionament i els magnífics resultats que van donar aquelles unitats de treballs forçats durant la guerra van motivar-ne el manteniment més enllà del seu final.

En el cas de Catalunya, la posada en marxa dels batallons de treballadors es va produir amb l'ocupació final del territori el 12 de febrer del 1939. Amb la fi de la guerra, les autoritats franquistes es van dedicar a organitzar les feines i a repartir per tot el territori català les diferents unitats de treballs forçats. La seva tasca va ser principalment la de reconstruir un territori que havia viscut bombardejos constants sobre la població civil, que havia estat front de guerra i on amb la retirada de les tropes republicanes –a partir del desembre del 1938– moltes infraestructures havien estat destruïdes amb la finalitat d'impedir l'avanç rebel.

A Catalunya hi va haver un nombre important de batallons de treballadors repartits per tot el territori català fent diferents feines, com ara de reconstrucció, neteja i intendència. El màxim nombre de batallons destinats a Catalunya es va produir entre el novembre i el desembre del 1939, amb un total de 28 unitats i més de catorze mil presoners repartits de manera estratègica per tot el territori.

Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d'aquestes destinacions n'hi va haver d'altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d'enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d'obertura del túnel de Vielha.

Les condicions de vida i de treball dels batallons eren terribles. Els presoners malvivien en edificis que no havien estat condicionats per viure-hi. La higiene en aquests indrets era inexistent, havien de compartir el dia a dia amb polls i altres paràsits. La brutícia i la manca de desinfecció també afavoria l'aparició de malalties infeccioses. Posar-se malalt o tenir un accident de treball, cosa força freqüent a causa de les nul·les condicions de seguretat que hi havia, va provocar una gran mortaldat.

Tots els presoners estaven subjectes a la jurisdicció militar i a la seva disciplina, el que significava que qualsevol falta o delicte podia ser jutjat en consell de guerra. A part d'aquesta disciplina, els càstigs, els insults i les humiliacions eren actes que van viure de manera freqüent tots aquells soldats treballadors. Actes considerats d'indisciplina, com parlar durant els recomptes, arribar tard a l'hora de passar llista i no tenir el ritme de treball considerat apropiat, donaven lloc al càstig, que podia suposar l'allargament de l'empresonament o haver de treballar tot el dia amb un sac ple de sorra a l'esquena.

El menjar que rebien era molt escàs i molt dolent. Aquest fet, juntament amb les nul·les condicions higièniques, el fred i els càstigs van ser els principals motius que van fer d'aquells indrets llocs de trist record per a tota la gent que va tenir la desgràcia de passar-hi.

L'únic dia de descans era el diumenge, dia en què els presoners eren obligats a assistir a missa. L'Església oficial s'havia aliat amb Franco i això permetia fondre els discursos de la Nueva España amb les homilies dels diumenges. Les misses eren obligatòries perquè aquestes eren enteses com a sessions de reevangelització per a aquells que s'havien desviat de la “conducta cristiana”. El resultat era una atmosfera franquista ofegant, compacta, que eliminava qualsevol anhel de rebel·lió o esperança de canvi. L'esperit i la voluntat dels vencedors eren presents a tot arreu.

La desaparició definitiva dels batallons de treballadors no es va produir fins al juliol del 1940. En aquesta data aquelles unitats de treballs forçats que encara funcionaven amb presoners de guerra van ser clausurades. El país havia de tornar a la normalitat i per fer-ho havia de començar a alliberar els presoners que feia més d'un any que estaven privats de llibertat.

Però la supressió de tots aquells batallons de treballadors no va significar, ni molt menys, el final de la utilització per part de l'exèrcit de personal per fer treballs forçats. La desaparició d'aquells batallons només va ser un acte pervers que van maquinar les autoritats franquistes per poder crear unes noves unitats de treballs forçats, les quals es van vincular amb l'inici del servei militar. Així, a partir del juliol i l'agost d'aquell 1940, i fins a final del 1942, es van posar en marxa els anomenats batallons disciplinaris de soldats treballadors (BDST), els quals ja no eren integrats per presoners de guerra, sinó que ara els deien soldats de lleva que havien de fer el servei militar obligatori i que havien estat classificats com a desafectes al règim.