Ni un minut de treva als vençuts

Els gua­nya­dors de la Guerra Civil no es con­for­ma­ran amb la victòria mili­tar. Un cop han vençut, i durant qua­tre dècades, implan­ta­ran un vio­lent
règim repres­sor que actuarà sis­temàtica­ment en tots els àmbits: el polític, l'admi­nis­tra­tiu, el cul­tu­ral i el social.

Els pri­mers anys són els més durs d'aquest llarg cicle de repressió con­tra Cata­lu­nya. És en aquest període quan els ven­ce­dors de la con­tesa comen­cen una per­se­cució impla­ca­ble per eli­mi­nar física­ment tots aquells que es van sig­ni­fi­car mínima­ment en favor de la República o que podrien ser sus­cep­ti­bles de qüesti­o­nar el nou ordre impe­rant. Els fran­quis­tes pro­pi­cien les dela­ci­ons, pas previ a la detenció, l'empre­so­na­ment, els ràpids judi­cis sumaríssims –fets sense garan­ties jurídiques pels acu­sats– i les exe­cu­ci­ons.

Només entre febrer de 1939 i el setem­bre de 1940 s'exe­cu­ten prop de 2.800 per­so­nes. Espe­ci­al­ment sag­nants són els mesos de maig, juny i juliol de 1939, quan s'afu­se­lla un miler de per­so­nes. Entre els que per­den la vida durant el pri­mer període repres­sor (hi ha con­dem­nes a mort habi­tu­al­ment fins a 1953) hi ha molts càrrecs públics muni­ci­pals. Esquerra Repu­bli­cana és un dels par­tits que més pateix aquesta repressió bru­tal. 42 dels seus alcal­des moren afu­se­llats durant els pri­mers anys de la dic­ta­dura, entre els quals els de Bada­lona, Cor­nu­de­lla de Mont­sant, Berga i Car­dona, per citar-ne alguns. Lluís Serra, alcalde del Prat pel PSUC, també va ser afu­se­llat, entre molts altres.

La seva mort es pro­du­eix a l'ombra de l'afu­se­lla­ment política­ment més sig­ni­fi­ca­tiu del règim, el del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Lluís Com­panys, que mor a mans d'un esca­mot d'afu­se­lla­ment el 15 d'octu­bre de 1940 al cas­tell de Montjuïc, a Bar­ce­lona. Els nazis havien detin­gut Com­panys a França, on s'havia ins­tal·lat, al petit poble de La Baule-les-Pins.

Els que no són con­dem­nats a la pena capi­tal pas­sa­ran a for­mar part d'un lúgubre uni­vers peni­ten­ci­ari. Milers de pre­so­ners polítics es bar­re­ja­ran a les pre­sons cata­la­nes amb delinqüents comuns. A les pre­sons, que estan sobre­sa­tu­ra­des, hi viuen milers i milers de detin­guts en con­di­ci­ons infra­hu­ma­nes. Un exem­ple prou il·lus­tra­tiu és el de la presó Model de Bar­ce­lona. S'havia cons­truït el 1904 amb la intenció d'allot­jar-hi uns 800 reclu­sos. A finals de 1939 n'hi havia 12.745 i un any més tard arri­ba­rien a aple­gar-s'hi 13.000 reclu­sos. Entre els anys 1939 i 1942 pas­sa­rien per aque­lla presó, segons càlculs de Martí Tor­rent, 35.000 detin­guts.

L'allau de deten­ci­ons obliga
a habi­li­tar nous espais on enca­bir-los, ja que a la Model ja no
hi cap ni una agu­lla i la de Montjuïc també és ben plena. A Bar­ce­lona, es creen pre­sons pro­vi­si­o­nals al sub­ter­rani de la Banca Tus­quets (situ­ada a la plaça d'Urqui­na­ona), al mones­tir de Santa Agnès (ubi­cat al car­rer de Sant Elies), en un antic garatge de la Pre­fec­tura de Policía (a l'avin­guda Dia­go­nal), a un altre de la Bri­gada Político-Social (al car­rer d'En Gignàs) i al Palau de les Mis­si­ons (que can­via la cate­go­ria de camp de con­cen­tració pel de presó).

A la resta de demar­ca­ci­ons cata­la­nes també s'habi­li­ten edi­fi­cis de tota mena per enca­bir la nova població reclusa. A Girona, s'uti­litza el Semi­nari Vell –el 1940 les dones són tras­lla­da­des al con­vent de les reli­gi­o­ses ado­ra­trius– i el 1942 tots els detin­guts es por­ten a un nou cen­tre obert a Salt (era un antic con­vent de mon­ges que els matei­xos reclu­sos havien habi­li­tat com a presó). A Lleida, la presó de la demar­cació s'ha de com­ple­tar con­ver­tint en cen­tre peni­ten­ci­ari el Semi­nari Vell, reser­vat a les dones. A Tar­ra­gona, la presó exis­tent també se'ls queda petita i els fran­quis­tes es veuen forçats a recon­ver­tir per a aquesta fina­li­tat el con­vent de la Punxa.

No n'hi havia prou amb els cen­tres peni­ten­ci­a­ris. En la seva folla caça de repu­bli­cans, d'ene­mics dels revol­tats i de tota classe de des­a­fec­tes, el règim neces­sita crear camps de con­cen­tració on tan­car-hi els detin­guts, sobre­tot els mili­tars del bàndol per­de­dor abans d'empre­so­nar-los defi­ni­ti­va­ment o alli­be­rar-los (per acon­se­guir evi­tar la presó calia dis­po­sar d'avals de per­so­nes afec­tes al règim). Un sis­tema que no sem­pre fun­ci­o­nava; l'exal­calde de Bada­lona, Fre­de­ric Xifré, va aca­bar davant un esca­mot d'afu­se­lla­ment mal­grat dis­po­sar de 17 per­so­nes que van tes­ti­fi­car a favor seu.

Els camps de con­cen­tració taquen tot el Prin­ci­pat. Se n'obren a Bar­ce­lona mateix, a Cer­vera, Girona, Figue­res, Banyo­les, Puig­cerdà, Lleida, la Seu d'Urgell, Gra­no­llers, Mar­to­rell, Mollet del Vallès, Man­resa, Molle­russa, Igua­lada, Tar­ra­gona i Reus. Els pri­mers camps de con­cen­tració es creen a les comar­ques de Lleida l'abril de 1938. L'avançament de les tro­pes fran­quis­tes en pro­pi­cia la cre­ació de nous espi­go­lats arreu. Els camps eren edi­fi­cis grans i espa­io­sos on podien estar vigi­lats. La majo­ria d'ells van fun­ci­o­nar des de 1939 fins a 1940, tot i que n'hi va haver alguns que van con­ti­nuar en fun­ci­o­na­ment fins a 1942.

Durant el temps que els fran­quis­tes ocu­pen Cata­lu­nya i durant els pri­mers anys de post­guerra, fan ser­vir els mili­tars detin­guts com a mà d'obra per recons­truir allò des­truït. Els ano­me­nats Bata­llons de Tre­ba­lla­dors també s'encar­re­guen de la for­ti­fi­cació de la fron­tera. El juliol de 1940 es dei­xen de fer ser­vir pre­so­ners de guerra; els subs­ti­tui­ran sol­dats de les lle­ves del 1936 al 1941, per­so­nes que havien estat clas­si­fi­ca­des com a des­a­fec­tes pel nou règim.

La repressió que exer­cei­xen els fran­quis­tes té molt poc a veure amb l'anunci que el gene­ral Camilo Alonso Vega va fer el dia que va entrar a Girona, quan va dir que por­tava “paz, jus­ti­cia y perdón”. Cinisme.