Societat

Josep Maria Salvatella

Escriptor i expolític

“Estic content de com ha quedat Llançà”

Amb la democràcia, Salvatella va ser el primer alcalde de Llançà i va mantenir el càrrec durant 24 anys

Admet que en la dècada dels setanta era difícil controlar la construcció però creu que a Llançà es va fer bé

Polític escriptor
Josep Maria Salvatella té avui 76 anys i gaudeix de la seva jubilació a Llançà fent el que més li agrada: llegir i escriure
Va venir en Miquel Roca i ens vam apuntar a Convergència; potser si hagués passat l'Heribert Barrera hauria anat a ERC
El Bulli no m'agrada gaire; comprenc que se'n parlarà molt a tot el món, però no ho acabo de veure, tinc els meus dubtes

Ha dedi­cat molts anys a la política, 24 dels quals com a alcalde de Llançà. Abans de ser alcalde, Josep Maria Sal­va­te­lla va ser mes­tre i direc­tor d'escola a Llançà; fins que la política el va engo­lir i a par­tir del 1988 s'hi va dedi­car exclu­si­va­ment, com­bi­nant pri­mer l'alcal­dia amb la Dipu­tació, i a con­ti­nu­ació amb qua­tre legis­la­tu­res suc­ces­si­ves de dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Ara, jubi­lat de mes­tre i de polític des del 2003, es dedica als néts i, sobre­tot, a escriure. L'entre­vista la fem al seu des­patx, a Llançà, envol­tats de lli­bres, que és el que més li agrada.

Mes­tre d'escola, escrip­tor, polític, amb què es que­da­ria?
Si només pogués triar una cosa seria escriure; sem­pre m'ha agra­dat molt, no he pogut dedi­car-m'hi més perquè feia altres coses. De mes­tre, ho vaig ser per tra­dició fami­liar: l'avi, el pare i la mare ho eren, ara ho són una filla, una neboda i una néta que n'està estu­di­ant.
I l'entrada en política?
El meu naci­o­na­lisme em va venir via lite­ra­tura. De jove vaig lle­gir molt, vaig anar aga­fant consciència de la llen­gua, i a par­tir de la llen­gua, consciència de Cata­lu­nya. Un dia va pas­sar en Miquel Roca, que esti­ue­java al Port de la Selva. Va fer una xer­rada aquí, a Llançà, i a con­seqüència d'allò una colla d'una dot­zena ens vam apun­tar a Con­vergència. Pot­ser si hagués pas­sat algú altre, com ara l'Heri­bert Bar­rera, pot­ser m'hau­ria apun­tat a Esquerra. Era igual, qual­se­vol cosa que fes flaire de català.

El van triar per ser alcalde?

Van venir les elec­ci­ons, érem dotze o tretze per fer una llista, i curi­o­sa­ment quan vam triar l'alcal­da­ble vaig gua­nyar amb una diferència d'un vot amb el segon. Un sol vot que em va repre­sen­tar 24 anys d'alcal­dia. És curiós... Fins al sisè man­dat, quan jo ja tenia ganes de ple­gar, els últims qua­tre anys em vaig dedi­car sobre­tot a pro­mo­ci­o­nar un xicot jove que tenia a la llista, Pere Vila, i encara és alcalde de Llançà.
De què se sent més orgullós d'aquests anys d'alcal­dia?
Veníem dels anys de la dic­ta­dura, teníem mol­tes coses per fer i vam anar fent de mica en mica. La casa de cul­tura, el trac­ta­ment de les aigües, el poli­es­por­tiu, l'ins­ti­tut, coses de caire cul­tu­ral, el monu­ment dedi­cat a Pere Cal­ders...
L'apre­nen­tatge de la democràcia, va ser fàcil?
Va ser un procés una mica llarg; la gent no hi estava acos­tu­mada i estava una mica sor­presa. La gent venia de l'antic règim, una situ­ació en la qual només tenien un avan­tatge: no havien de pen­sar en res, tot se'ls donava fet, i tots havien de pas­sar pel mateix forat. Amb la democràcia van apren­dre que podien opi­nar, for­mar sin­di­cats, asso­ci­a­ci­ons...
Retros­pec­ti­va­ment, no s'ha urba­nit­zat massa la costa?
Vam viure uns anys molt difícils per con­tro­lar la cons­trucció. Tot era una dèria per fer cases. Crec que Llançà és dels llocs que s'han con­tro­lat bas­tant. És clar que si pogués pot­ser esbor­ra­ria algu­nes coses. Però si com­pa­rem amb Roses, Llo­ret o Platja d'Aro, són llocs on s'han pas­sat molt.
Què esbor­ra­ria?
No... A la Costa Brava en gene­ral, aquests llocs que he dit, s'han pas­sat molt. A Llançà hi hau­ria algun sec­tor pos­si­ble­ment, Super Faner s'ha cri­ti­cat molt. Però és molt petit si ho com­pa­rem amb tota la resta. En aquest sec­tor de la mar d'amunt, som el poble més gran; per tant, és on es veuen més cons­truc­ci­ons, però el terme és gran i hi ha molts sec­tors sense cons­truir.
Ara es parla molt de col·lisió entre polítics i sec­tor de la cons­trucció; ja n'hi havia?
És clar que n'hi havia. Sé que hi ha hagut llocs amb molts pro­ble­mes; aquí sor­to­sa­ment no n'hem tin­gut. Però sí que hi va haver temp­ta­ti­ves de pres­si­o­nar. Els pro­pi­e­ta­ris pres­si­o­na­ven molt i les empre­ses també, que eren les que dona­ven feina a la gent. Era una mica difícil, però en gene­ral estic con­tent de com ha que­dat Llançà.
Vint-i-qua­tre anys d'alcalde, no són massa?
Pot­ser sí. Jo ja havia plan­te­jat de ple­gar abans; ho havia de com­pa­gi­nar amb el Par­la­ment i era una mica difícil però la gent insis­tia que no. Anàvem gua­nyant i quan vas gua­nyant ningú et dis­cu­teix el lloc. Pot­ser limi­tar-ho a tres o qua­tre man­dats no esta­ria mala­ment. Arriba un moment en què has com­plert totes les expec­ta­ti­ves. Tot el que havies rumiat ja ho has fet i arri­bes a un cert estan­ca­ment. N'he par­lat amb d'altres que també hi han estat, i ho veuen així.
També va estar cinc anys a la Dipu­tació.
Quan hi vaig entrar, el 88, va ser quan vaig ple­gar de mes­tre, i com­bi­nava Dipu­tació i alcal­dia, fins que vaig entrar al Par­la­ment i vaig dei­xar la Dipu­tació. Quan vaig entrar a la Dipu­tació ja deien que des­a­pa­rei­xe­ria; vaig estar-hi cinc anys, fa la tira d'anys, i encara hi és. Al govern cen­tral li interessa, és una forma de con­trol que té. Les dipu­ta­ci­ons aju­den els ajun­ta­ments, segur; però també es podria fer via amb els con­sells comar­cals. Hi ha una certa dupli­ci­tat.
Dels­qua­tre man­dats al Par­la­ment, de què se sent més orgullós?
Del que estic més con­tent és de la llei de pro­tecció del cap de Creus; vaig ser-ne ponent. És un pai­satge i un país que em conec molt bé, m'hi he pas­sat hores, dies, set­ma­nes. Em va agra­dar molt fer pos­si­ble que es creés el parc natu­ral. Ara té una pro­tecció. Vaig ser el pri­mer pre­si­dent de la junta del parc.
Com veu el tema d'El Bulli Foun­da­tion?
No m'agrada gaire. Jo com­prenc que fa una mica de set, als que gover­nen; és una cosa que se'n par­larà a tot el món, perquè en Fer­ran Adrià és un senyor cone­gut a tot el món; si fes una cosa així per aquí, doncs se'n par­la­ria a per­tot. Però m'agra­da­ria veure-ho fet, diuen que seria tot soter­rani, amb fei­xes com si fos­sin les fei­xes que hi ha per la mun­ta­nya. Però no ho acabo de veure. Tinc els meus dub­tes del que és més impor­tant. Encara que reco­nec que és un pro­jecte que tin­dria impacte a tot el món, segu­ra­ment.
Els debats al Par­la­ment ara són més ten­sos o ja eren així?
No, pot­ser s'ha anat fomen­tant l'agres­si­vi­tat. Ara hi ha dos par­tits, el PP i Ciu­ta­dans, que són molt radi­cals amb la visió d'Espa­nya, no volen sen­tir a par­lar de res. Si pogues­sin supri­mi­rien les auto­no­mies i tor­na­rien a l'estat uni­tari. El mateix Rajoy quan era minis­tre de Cul­tura, recordo que l'any 99 va venir aquí, a Llançà (de con­vi­dat en els pre­mis Gat Perich). Vaig venir amb ell amb un tren espe­cial des de Bar­ce­lona, vam dinar junts a la residència de Llançà. Era un home amb qui es podia par­lar, obert, en tot cas ho sem­blava; suposo que en part perquè en aquell moment no tenia la res­pon­sa­bi­li­tat del par­tit ni del govern espa­nyol. Ara la posició del Par­tit Popu­lar és molt dura. Si pro­po­ses­sin alguna cosa hi hau­ria sec­tors de Cata­lu­nya que els escol­ta­rien, però si es tan­quen en banda, jo veig que cada vegada es van ajun­tant més inde­pen­den­tis­tes.
Segueix el procés sobi­ra­nista? Hi par­ti­cipa?
Hi par­ti­cipo tant com puc, ho veig il·lusi­o­na­dor; no vol dir que hi hem d'anar a ulls clucs: jo veig els perills que hi ha, i no sabem com aca­barà exac­ta­ment. Però no deixa que val la pena jugar-se les il·lusi­ons en la vida.
Quan va començar a Con­vergència ima­gi­nava que un dia es plan­te­ja­ria la inde­pendència?
No, perquè quan vam començar no hi havia pràcti­ca­ment res, ni les auto­no­mies, ni la Gene­ra­li­tat. En prin­cipi la gent aspi­rava a allò de “Lli­ber­tat, Amnis­tia i Esta­tut d'Auto­no­mia”. Sortíem d'en Franco. Però han pas­sat molts anys i ens hem anat ado­nant que el govern cen­tral ha anat car­go­lant, car­go­lant. Ens ado­nem que això de l'Esta­tut d'Auto­no­mia no és sufi­ci­ent i la gent aspira a tenir un estat. Crec que la majo­ria.
La faceta d'escrip­tor també és per tra­dició fami­liar?
No. Jo vaig fer tots els estu­dis en cas­tellà i quan tenia dotze o tretze anys, a casa d'un oncle de Girona, vaig tro­bar un lli­bre escrit en català que em va interes­sar molt. Era Cançons de rem i de vela, de Josep Maria de Sagarra. Una sèrie de poe­mes escrits al Port de la Selva. Fins lla­vors jo no havia vist res escrit en català. Vaig des­co­brir que el català que par­lava a casa i amb els amics podia ser­vir per escriure poe­sia, i també em va pre­sen­tar un pai­satge que conei­xia molt bé. Segu­ra­ment és el lli­bre que m'ha impac­tat més en la vida. A par­tir d'aquí vaig començar a lle­gir molt en català, i vaig començar a escriure coses. Vaig fent pel meu compte fins que un dia, un expro­fes­sor de l'ins­ti­tut em va pre­sen­tar la gent de Columna, i després he anat publi­cant tots els altres lli­bres, amb un edi­tor de Figue­res, Brau Edi­ci­ons.
Una dot­zena de lli­bres, però sense decan­tar-se mai per un gènere específic.
No; el que m'agrada més escriure és poe­sia. Malau­ra­da­ment no té tants lec­tors i m'he estès més en altres gèneres, con­tes, novel·les cur­tes, cròniques locals, un lli­bre que alterna poe­sia i prosa. Un recull de dis­cur­sos que vaig fer durant la meva vida pública. El pri­mer va ser Pla­nes de l'Empordà, escrits curts, arti­cles. Després Llançà de festa, sobre Llançà, Sol ponent eren con­tes, els últims són Empordà Alga i Ginesta, A la llarga, Nord, també són escrits curts sobre Llançà i el lito­ral.
Escriu en hora­ris regu­lars?
No, unes hores al matí, unes més a la tarda, després de reme­nar una mica pel jardí. Hi vaig donant vol­tes men­tal­ment, i quan ho veig clar faig qua­tre notes sobre el paper. Després em poso a l'ordi­na­dor, que és un invent que m'ha anat molt bé perquè pots esbor­rar tot el que vul­guis, no queda ras­tre; abans era molt difícil. Quan ho tinc escrit, ho repasso, que és el que més m'agrada. Encara que sigui un arti­cle, crec que ha de tenir un ritme si el lle­gei­xes en veu alta. Escurço, can­vio, com si fes poe­sia.
Des del 2003, jubi­lat de mes­tre i de la política, l'escrip­tura és la seva acti­vi­tat prin­ci­pal?
Sí, ara em dedico sobre­tot a escriure i als néts. Tinc molta cosa sense publi­car, però bé, tam­poc es pot publi­car tot el que vols. Tinc pen­dent una crònica de viat­ges; encara no n'he fet cap d'aquests. Un altre sobre Llançà i un altre de sen­cer de poe­mes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.