Tomba de vencedors i vençuts
El Valle de los Caídos va ser el símbol més clar del fet que la guerra s'havia acabat però que això no havia comportar cap reconciliació, sinó que hi havia guanyadors i perdedors
A Cuelgamuros hi havencedors. Els republicans hi van ser portats per força i sense informar-ne les famílies
Les restes, arribadesde tot l'Estat, per la humitat s'han desfet i ara formen amalgama de restes òssies
L'any 1959 feia 20 anys que la guerra s'havia acabat. Però el final de la guerra no havia comportat la pau i la reconciliació, sinó tot al contrari. La dictadura instaurada per la força de les armes i nascuda d'un fracassat cop d'estat va voler remarcar des del primer instant en què va tenir poder la diferència entre vencedors i vençuts. Per als primers, tot. Per als segons, res. El Valle de los Caídos, a Cuelgamuros (Madrid), n'és un bon exemple.
El règim públicament feia un discurs de reconciliació, de pau, de perdó, de misericòrdia, envers tots aquells que no s'havien mostrat fidels al Movimiento. Però només era un discurs públic, la realitat s'allunyava molt dels discursos. En el dia a dia, la diferència entre vencedors i vençuts es feia palesa no només envers els soldats o les persones que havien ostentant càrrecs de responsabilitat: tota la família directa era culpable de l'actuació d'un dels seus membres, i en podien arribar a pagar les conseqüències de maneres molt diverses, encara que aquest fos mort. Així, per exemple, en una cosa tan bàsica com la inscripció de defunció d'un familiar després de la guerra, el règim posava totes les facilitats per declarar difunta una persona –sense que haguessin de transcórrer els cinc anys aleshores establerts– però només si aquesta era afecta: “No es deixa de tenir en compte la possibilitat que els expedients es refereixin en algun cas a persones desafectes al Glorioso Alzamiento Nacional, fugides del territori patri, i per aquesta consideració els jutges hauran d'exigir abans d'ordenar la inscripció de desaparició objecte d'aquesta ordre una prova d'antecedents que enforteixi la garantia que en el desaparegut no hi ha cap justificació patriòtica perquè, si serveix, no hagi donat notícies de la seva existència.” (BOE, 10/8/1939). Això va fer que moltes persones, sobretot vídues de soldats republicans, no inscrivissin el seu difunt marit, mort al front però sense cap document que ho acredités, fins al 1979, quan per decret es va acceptar la inscripció del fins aleshores considerat desaparegut al registre civil amb la declaració de dos testimonis que acreditaven que des de la guerra no s'havia tornat a saber res més d'ell. Amb la mort, doncs, també es van voler recalcar les diferències entre vencedors i vençuts: amb la mort i amb la seva representativitat.
A partir del 1939 el nou Estat franquista es va començar a omplir de monuments que commemoraven victòries, estàtues que glorificaven el dictador, arcs de triomf com el de Madrid que pretenien emular els arcs de triomf romans... Però el que havia de ser el monument més imponent de tots, el que es pretenia –i es va aconseguir– fer perviure més enllà de la dictadura era el que es va començar a construir l'1 d'abril del 1940, just quan feia un any que s'havia acabat la guerra. El decret que anunciava la realització d'un colossal mausoleu a la serra del Guadarrama era ben clar respecte a la seva finalitat: “La dimensió de la nostra creuada, els heroics sacrificis que la victòria enclou i la transcendència que ha tingut per al futur d'Espanya aquesta epopeia no poden quedar perpetuats pels senzills monuments amb els quals s'acostumen a commemorar en viles i ciutats els fets rellevants de la nostra història i els episodis gloriosos dels seus fills.” La construcció va durar gairebé vint anys i no va ser inaugurat fins al 1959. I el que inicialment havia de ser el “temple grandiós dels nostres morts en el qual pels segles dels segles es pregués pels que van caure en el camí de Déu i de la pàtria” finalment va acollir en el seu si restes de soldats de l'exèrcit rebel i civils i religiosos assassinats a la rereguarda de la República que van demanar expressament de ser-hi traslladats, però també va acabar acollint les restes de milers de soldats republicans sense que les seves famílies en fossin informades.
Les restes van ser traslladades al Valle de los Caídos en caixes de fusta que podien ser individuals o col·lectives, i en els darrers anys s'ha pogut anar coneixent com van ser “encabides” en les diverses criptes construïdes per acollir-les: com si fos un magatzem. Unes caixes sobre les altres, sense cap mena de compartiment entre les unes i les altres, retolada amb pintura la seva procedència... Els anys que han passat i la humitat de l'indret han provocat que la gran majoria s'hagin anat desfent i hagin anat formant una amalgama de restes òssies en què és pràcticament impossible individualitzar uns esquelets d'uns altres. Aquest fet, per les famílies dels soldats republicans que fa poc van saber que els seus familiars havien acabat sent enterrats al Valle de los Caídos, és inacceptable. I més quan l'única resta individualitzada inhumada al monument i plenament identificable és la del dictador.
Perquè, si bé inicialment el mausoleu només havia de ser per a uns, els vencedors, l'any 1958, quan es va començar a traslladar-hi restes, es va optar per traslladar-hi també restes de soldats republicans, malgrat que encara no es té clar el motiu d'aquest canvi d'actitud: ho va exigir el Vaticà per concedir el títol de basílica menor a l'església que s'hi va erigir? Havien reservat i construït massa espai per a poques restes i van necessitar posar-n'hi més, ni que fossin restes dels enemics? Per practicitat, perquè es va voler guanyar espais a certs cementiris i finques particulars que es van voler buidar de fosses de “soldats rojos”? L'abril del 1959 s'havien enterrat a la cripta del Valle de los Caídos 10.001 restes. D'aquestes, 20 provenien, en caixes individuals, de Barcelona; Lleida n'havia enviat 4 d'individuals i 5 de col·lectives; Girona havia fet arribar 12 caixes individuals i 17 de col·lectives, i Tarragona era la demarcació catalana que més restes hi havia traslladat: 109 caixes individuals i 230 de col·lectives, més de tres mil restes. Havia estat a Tarragona on s'havia esdevingut la batalla més important i decisiva de la guerra i la que havia provocat més soldats morts: la batalla de l'Ebre.
Malgrat que el faraònic monument es va inaugurar el 1959, van continuar arribant-hi restes d'arreu de l'Estat, sobretot fins al 1967, tot i que va ser el juliol del 1983, ja en plena democràcia, quan s'hi van inhumar les darreres restes d'una família que va demanar expressament que el seu familiar difunt fos traslladat fins a Cuelgamuros. Actualment es coneix la identitat de 21.423 restes que hi van ser inhumades des de l'any 1958 fins al 1983, però se sap que hi ha 12.410 restes més de les quals només es coneix la localitat de procedència i d'on havien estat desenterrats, molt sovint de fosses comunes que s'havien mantingut inalterades des de la guerra.
L'inici de la dictadura
Capítol 98