Estiueig a Girona

Confesso que coneixia ben poc el que passa l'agost a Girona i he de dir que té un cert encant. Aquest any, per diverses raons, estiuejo a casa meva, a Palau, on he descobert nous encants. El silenci és absolut. Tancats els col·legis propers i el club de tennis poc concorregut, hi són comptats els vehicles que trenquen el silenci. Sols el cant dels tudons; a les nits, les cardines i un rossinyol en apuntar el dia. Una sud-americana que cantava amb veu potent Y viva España, Mi carro i Campanera ha emmudit per trasllat. Rego, sego, nedo, dormo, miro la tele, llegeixo, escric, organitzo concerts i observo els esquirols que fa quaranta anys que vénen a menjar pinyons i beure aigua fresca. He de dir que ni amb pantalons curts i barret de palla no he aconseguit mai d'acostar-m'hi. Som amics de lluny!

A Girona trobo pàrquings buits i, miracle!, lloc a les zones blaves. Als lliures no ho he provat. Hi ha poca gent a les botigues. La crisi i la calor hi fan estralls! Els descomptes criden l'atenció, però no pas clients. Els cartells «Es lloga» i «Es ven» es toquen. Els pisos «en venda» decoren la ciutat. Grues polsoses i obres parades trenquen la imatge de ciutat activa. A les cafeteries es pot triar taula i al carrer Juli Garreta es veuen menys persones amb el sobre a la mà de la ràdio o l'anàlisi. L'agost té un evident poder curatiu. En un restaurant vora l'aeroport, sempre ple, ens trobem a sopar sols dues parelles. L'Aleix Gimbernat i qui us parla. Amb barba generosa ha estrenat jubilació i rialla oberta –retinguda molts anys–. Benvingut a la reserva passiva!

Al cinema vaig passar por: a la immensa sala érem tres. Amb la cartera a la mà tota la sessió vaig dir: «Mai més!» Un tomb a peu per la Devesa em va confirmar l'abandó i la inexplicable actitud que hi té la ciutat. En tot Catalunya no hi ha un cas semblant. Les grans obres deprimeixen. El desdoblament de l'N-II, el tercer carril de l'AP-7 i el TAV van per llarg. La pavimentació del carrer de Barcelona, encara més. El que s'acaba és Santa Caterina. No hi caben tots els funcionaris i es diu que treballaran a dies alterns. Els dies sense despatx, faran treballs amb ordinador a casa. Qui va calcular l'espai? Per què l'estètica arquitectònica s'ha imposat a l'agrupació funcional de les dependències. Van fer el recompte del personal a l'hora del tallat?

Em passarà l'estiu volant. L'olor d'una mata de romaní ran de finestra em trasllada amb la imaginació als enyorats Pirineus. Els matins vénen els néts aparellats formalment i les tardes les nétes amb amics, a banyar-se a la piscina, rejovenint l'ambient (78 i 81 anys). Refrescats i amb els tuppers plens, se'n van dient «Tornarem!» Tinc el mòbil desconnectat (el fix no el sento), i no passa res. Tants remenaments que he armat els estius i tenia la solució ran de nas: no fer res. Quines coses!