LA CRÒNICA
Modernitat
Tanco el primer cap de setmana de Fires ramblejant a darrera hora del vespre de diumenge, recordant passades festes majors de la meva ciutat. No és que enyori les fires de joventut, però tinc la sensació, potser només és una sensació, que hi ha hagut menys gent que anys enrere: a l'envelat de divendres, al pregó, a la rua nocturna, a la rua infantil... Ja arribarà el dia 1 de maig, en què no podrem fer un pas pel centre.
Amunt i avall del passeig, rumio si no serà que les Fires i Festes, la vivència ciutadana de les fires i sobretot de les festes, ha canviat d'un temps cap aquí. Que, com diuen alguns i algunes, les Fires “cada any són igual”, i els han acabat avorrint i desmotivant. No penso pas així, i em pregunto si actualitzar la festa vol dir només penjar-li l'etiqueta de “modernitat”, etiqueta que a vegades s'exhibeix com a garant de qualitat, i en el fons no amaga més que la buidor de la tecnologia. I, en tot cas, què vol dir modernitat en una festa de quasi dos-cents anys?
Arribat a la tercera volta de la ramblejada, repasso dos exemples ben recents. Dissabte, tradició de 90 anys de Pastorets, i modernitat, tuitejant per primera vegada l'obertura oficial. Prenc partit, si d'això es tracta, per la tradició: la proposta de pregó/espectacle que ha fet el grup de la ciutat (de qual, ho confesso, no sóc gens aliè), utilitzant les antiquíssimes eines de la farsa i la comèdia i traslladant els personatges del seu espai/temps habitual, el teatre nadalenc, a la primaveral festa de la plaça, bé es pot considerar d'allò més fresca i actual. I encara: en aquests temps tan moderns les Fires i Festes de Figueres haurien de deixar de programar sardanes? Potser la veritable modernitat és la que ens ha ofert aquest matí la cobla Contemporània, a la plaça de l'Ajuntament. Són modernes les sardanes del segle XXI? O ho són només les d'aquesta cobla que llança fum, confeti i escuma, mentre va interpretant, i molt bé, les sardanes de tota la vida? I no només aquestes sinó que al ritme del tradicional “tot-som-pops”, que molts considereu d'allò més carca i antiquat, també barregen temes nostrats com ara El Gegant del Pi amb melodies de la Dharma, o temes de pel·lícules com ara Batman i Els Picapedra.
Marxo de la Rambla convençut que, viscut el pregó de dissabte, escoltades i sentides les sardanes de diumenge, no em vingueu pas amb certes modernitats. Em quedo amb la renovada tradició.