Després de tota una vida dedicat a la banca, va decidir que ja era hora de saltar la tanca i mirar-se les coses des de l'altre costat. Home de creences religioses, Joan Sitjà no va dubtar ni un sol moment a adreçar-se a Càritas per oferir els seus serveis i posar els coneixements que havia adquirit al llarg de tants anys al servei dels qui tenen problemes amb els bancs. “Vaig aprofitar la prejubilació, quan encara no tenia seixanta anys, per destinar part del meu temps a intentar ajudar els que més pateixen en aquests temps tan durs que ens ha tocat viure.”

El voluntariat és un dels signes indiscutibles de la vitalitat de la societat civil catalana. Es calcula que unes 670.000 persones, un 13,1% de la població catalana més gran de 16 anys, estan dedicant part del seu temps a activitats d'aquest tipus, tapant part dels forats que deixa una administració poc preocupada per mantenir l'estat del benestar.

A Joan Sitjà li comentem si aquesta decisió té a veure amb un intent de rentar la consciència després de tants anys al servei de la banca. Entre rialles ens contesta que probablement hi hagi alguna cosa d'aquest estil, però que no va ser el més important. En tot cas, el que el va portar a fer aquest pas va ser l'oportunitat d'oferir uns coneixements adquirits al llarg dels anys a aquells que no disposen dels recursos per resoldre el seu problema. “Els acompanyem quan van a les entitats bancàries a renegociar els deutes, ja que a molta gent això d'anar a parlar amb uns senyors amb traje i corbata els impressiona molt, a banda que no dominen el llenguatge propi del sector. Només per això ja val la pena.”

La seva arribada a Càritas va coincidir amb la creació d'un servei de deutes familiars per assessorar gent que no veu cap sortida a la seva situació. Estudia el cas i proposa les solucions que li semblen més factibles i si l'afectat hi està d'acord es planten a la sucursal bancària. “Al principi –assegura– eren molt reticents a escoltar-nos, però en els darrers dos anys s'ha produït un canvi important i estem notant molta més receptivitat i és més fàcil arribar a algun tipus de pacte.”

Tot i que en els darrers mesos s'ha observat una certa disminució (comprensible, ja que bona part dels que tenien dificultats, o són al carrer o ja ho han solucionat), els problemes hipotecaris continuen ocupant bona part del seu temps. En la major part dels casos s'intenta arribar a una dació en pagament i un lloguer social que eviti que la família quedi al carrer, un lloguer que no superi una tercera part dels ingressos familiars. Moltes entitats actualment ja estan obertes a solucions d'aquesta mena. Curiosament les entitats amb més mala praxi són les que més es tanquen en banda.

A Girona ciutat treballa sol, tot i que Càritas disposa de serveis similars a les ciutats més grans del país. En aquests cinc anys que fa que és voluntari, calcula que ha ajudat unes quatre-centes famílies a sortir del mal pas, cosa que no sempre s'aconsegueix. “Aquesta feina m'omple i m'angoixa alhora. M'omple de satisfacció quan aconseguim resoldre un cas, però em deixa molt malestar quan m'adono que no hi ha res a fer i no hi veig cap sortida.” Viure en directe els naufragis que ha provocat una crisi tan dura com aquesta no és gens agradable, però assegura que mentre no el “fotin fora” ell seguirà de voluntari, una voluntat que comparteix amb la seva dona, la Margarida, mestra de professió que dedica una part del seu temps lliure a l'alfabetització de persones grans.

Desmenteix la creença que la majoria dels esforços van destinats a immigrants i assegura que dues terceres parts de la gent que atén en aquest servei són de nacionalitat espanyola, gent nascuda aquí que mai no s'havia imaginat que es trobaria en una situació de desesperança com la que està vivint.

Parlem de tot i de res i, tot i que no té excessiva confiança en la capacitat d'aprendre de l'ésser humà, creu que aquesta crisi està sent prou dura perquè passin força anys abans no en tornem a fabricar una altra. “A la dècada dels vuitanta es van viure crisis importants que van afectar el món de la banca i, l'any 1992, després de les olimpíades de Barcelona, n'hi va haver una altra d'important en el món de la construcció, però el 1998 ja ningú no se'n recordava. Ara la patacada ha estat prou forta perquè passin força anys abans no tornem a caure en la deixadesa.” Si alguna cosa positiva podem treure de tants desastres, és que la societat civil continua amb una vitalitat més forta que mai, i la gran quantitat de voluntaris que s'han apuntat a les diferents entitats en són la prova més evident.