Voluntat sense límit
Una jove xilena amb paràlisi cerebral aconsegueix fer la tesi doctoral en psicologia a la UAB superant les seves dificultats físiques però també les traves administratives i burocràtiques
Ha viscut més de dos anys il·legalment a Barcelona perquè el govern xilè li va denegar el visat per poder estudiar a causa de la seva discapacitat
Va néixer de forma prematura a les 26 setmanes. Un quilo justet i 32 centímetres de llargada. Amb set dies va tenir una asfíxia postnatal que li va provocar una paràlisi cerebral irreversible. Els metges van dir que era “un nadó poc viable”, i van augurar que no sobreviuria. Però es van equivocar profundament. L'Irma Fuenzalida, xilena de 31 anys, no només ha sobreviscut sinó que ha continuat superant tots els obstacles que li ha presentat la vida, i la setmana passada va aconseguir defensar la tesi doctoral en psicologia davant un tribunal a la Universitat Autònoma. La nota? Excel·lent.
No ha estat gens fàcil. Però ella li treu importància. Somriu. Fa broma i parla de la seva discapacitat amb naturalitat. “Sempre he estat així, des que vaig néixer. No sé imaginar-me d'una altra manera. Sóc alegre i fàcil de portar... I és veritat que sóc estudiosa, però no tant com per no poder disfrutar dels plaers de la vida...” El cine, la platja, llegir, menjar dolços, comprar roba... La roba és la seva perdició. “Sense la discapacitat hagués estat model”, assegura la seva mare, Catalina Ríos, que l'acompanya sempre. De fet, és moltes vegades els seus peus i les seves mans. Perquè l'Irma pot menjar sola i també, encara que molt a poc a poc i amb molta paciència, escriure a l'ordinador, però necessita ajuda per qualsevol moviment que impliqui un mínim desplaçament com ara dutxar-se, vestir-se, aixecar-se o ficar-se al llit. “Sóc semi-independent”, bromeja.
Són un gran tàndem. Res del que depèn d'ella o de la seva mare li ha fet mai por. Sempre ha estat segura que ho podia superar. Cinc cirurgies correctores, entre elles una de columna per evitar que el cos cedís cap a un costat, els dolors crònics que no l'han abandonat des dels 17 anys... Fins i tot la dificultat afegida que va suposar estudiar en una universitat al nord de Xile plena de barreres arquitectòniques on durant sis anys la Catalina, amb ajuda o sense, va haver d'arrossegar la cadira de rodes escales amunt.
Res de tot això, diu l'Irma, és comparable al sentiment d'injustícia i impotència que ha sentit els últims dos anys a Barcelona. I no precisament per culpa de la ciutat, de la qual l'Irma n'està enamorada, sinó per culpa del govern de Xile. Quan van anar a l'ambaixada a demanar el visat per venir a estudiar a l'Autònoma li van denegar a causa de la seva discapacitat. “Li van dir a la meva mare que no li donaven i sense ella jo tampoc podia venir.” Van decidir arriscar-se i per diverses circumstàncies han passat els últims dos anys en una situació d'irregularitat. “Aquesta situació m'ha limitat més que la meva pròpia discapacitat”, subratlla l'Irma, que considera una “injustícia” que les persones que no tenen cap dificultat física puguin obtenir el visat i ella no. “Encara tinc por quan passo al costat dels Mossos”, afegeix.
Però aquesta sensació d'inseguretat i d'impotència ha estat també la que li ha donat força en els moments més difícils. “No tenir visat m'ha motivat encara més per acabar la tesi. Sempre he pensat que els obstacles administratius i burocràtics no em podien impedir seguir avançant”, diu. Se li il·lumina la mirada. Treu tota la força que l'acompanya i resumeix en una sola frase la filosofia de vida que l'ha permès escriure les 132 pàgines de la tesi i defensar-la amb passió davant el tribunal: “Cal seguir lluitant sempre, dia a dia, perquè sense aquesta lluita una persona no avança, no es desenvolupa, no viu.”
I així continuarà quan torni aquesta setmana al seu país. Escrivint la tesi, buscant feina. Amb el mateix entusiasme de sempre. Encara que la penalitzin –ella està segura que serà així– per haver-se atrevit a fer realitat el seu somni a Barcelona.