Deute pendent
Aguilar de Segarra i Capolat tenien, el 2013, el major deute per càpita
Inversions o subvencions en curs, deute d'ens locals imputat a l'Ajuntament o factures de proveïdors que han aflorat, raons de l'increment general
Des de fa cinc anys, la majoria d'ajuntaments catalans s'estan esforçant per amortitzar els seus crèdits, però les xifres del ministeri d'Hisenda espanyol al tancar el 2013 –foto fixa d'un moment puntual– són ingrates. No entenen de raons, només d'aritmètica. Als municipis amb menys habitants, com ara Aguilar de Segarra (Bages) i Capolat (Berguedà), els toca un major deute per càpita, liderant un rànquing de petites poblacions, amb l'excepció de Reus (vegeu el gràfic).
Com es pot passar de no tenir gens de deute viu el 2008 a tenir 8.132 euros de deute per habitant el 2013, com ha succeït a Aguilar de Segarra? La resposta és una i és simple: la construcció d'una planta solar propietat 100% de l'Ajuntament per a la qual es va demanar un crèdit hipotecari a deu anys de 2,2 milions d'euros, dels quals se n'han amortitzat uns 300.000 i escaig amb l'autofinançament de la planta. “Vam pensar que era una manera de fer sostenible la hisenda municipal i que un cop amortitzada la planta els ingressos que generi seran un benefici per al poble”, comenten fonts de l'Ajuntament.
Capolat, municipi amb 35 km² per gestionar i 87 habitants a finals del 2013, també té una explicació per als seus 6.173 euros de deute per habitant: “El 2007, a començament del mandat passat, vam obtenir força subvencions de la Generalitat i encara no les hem cobrades totes; els pagaments ordinaris anuals dels fons de cooperació local tenen un endarreriment considerable, que amb la crisi comprenem, però això afecta en el nostre pressupost ordinari”, comenta Maria Carme Boixader, alcaldessa de Capolat.
En municipis petits com aquest, que intenten ser autosuficients, les subvencions –a vegades, un caramel enverinat perquè l'Ajuntament ha d'aportar l'altre 50% i cal preveure el manteniment d'aquell bé– solen estar prou justificades. Van, en el cas de Capolat, des de la compra d'un camió llevaneus fins a portar l'electricitat a una masia (cost: 130.000 euros). “Per part nostra fem tot el que podem, com una revisió cadastral que ens ha permès passar de cobrar 4.000 euros a cobrar-ne 24.000, i entenc que acabarem el mandat nets o pràcticament nets”, apunta Boixader.
Factures per treure
En el cas de Capolat i de molts altres municipis catalans, el deute viu actual –el que té en compte el dèbit bancari i es calcula a partir dels crèdits financers, valors de renda fixa i préstecs o crèdits transferits a tercers– s'explica també pel mecanisme de pagament a proveïdors que el 2012 el govern espanyol va impulsar. Aquest pla va permetre als ajuntaments treure a la llum factures que fins al 2011 no s'havien comptabilitzat oficialment. Factures de proveïdors que prèviament pagaria el govern espanyol però que, en un termini de deu anys, les entitats locals haurien de liquidar a l'administració de Madrid.
Coincidint, a més, que l'any 2011 hi va haver eleccions municipals, “amb més raó, al nou equip de govern que entrava li interessava posar totes les factures sobre la taula per dir: «aquesta situació financera no és culpa meva», explica Joaquim Solé, catedràtic i director del màster d'hisenda autonòmica i local de la UB.
Una altra de les raons que expliquen perquè el deute d'alguns municipis a finals de l'any passat era tan alt és, com recorda Solé, per la imputació del deute de consorcis i institucions locals a l'Ajuntament. Aquest és el cas de Cornellà de Llobregat, que, oficialment, en cinc anys ha multiplicat per deu el seu deute per càpita. El motiu és la sectorització. És a dir, com que més del 50% dels ingressos que va tenir l'empresa municipal Procornellà l'últim trimestre del 2013 provenien d'administracions públiques, i no de la seva activitat comercial al mercat, el deute de l'empresa municipal esn va afegir al de l'Ajuntament.
Sergio Fernández, tinent d'alcalde d'Economia i Interior de Cornellà de Llobregat, creu que la dada publicada pel Ministeri d'Hisenda no reflecteix la situació real, ja que l'any passat van amortitzar 1,5 milions de deute. “Som un Ajuntament sanejat, estem al 67% d'endeutament, molt lluny del 110% permès. Complim tota la llei d'estabilitat pressupostària i no està en risc cap servei ni equipament”, diu Fernández.
Amb el fre de mà
Molts dels ajuntaments que el 2008 ja van reaccionar, com per exemple el de Premià de Dalt, han aconseguit no només no augmentar el seu deute (ja que no han tingut dèficit) sinó registrar superàvit. “Jo penso que els ajuntaments que en aquests moments no s'estan prenent seriosament la reducció del deute són una colla d'irresponsables”, opina Solé, que cita Sitges com un dels municipis més endeutats i que ha pres mesures més dràstiques (des de revisions cadastrals fins a introduir una nova taxa d'escombraries) per redreçar la situació.
Per als ens locals amb una ràtio de deute superior a un 110% no s'autoritza endeutament addicional. En cas que l'ens local vulgui refinançar el deute ha d'aprovar un pla de sanejament financer a cinc anys amb el compromís de situar el deute en un nivell no superior al 110% el cinquè any. Segons la llei reguladora de les hisendes locals, l'endeutament a llarg termini (superior a un any) s'ha de destinar al finançament d'inversions. L'estabilització més important de deute per habitant a les 4 capitals s'ha produït, sobretot, del 2011 al 2013. Mentre Barcelona i Tarragona en aquest període l'augmenten molt lleugerament, com es pot comprovar al quadre, a Girona i Lleida fins i tot s'ha reduït una mica. Entre les ciutats amb més habitants, només Mataró aconsegueix disminuir el deute per càpita els dos últims anys, a diferència de Reus, que l'ha doblat. Sobre el deute total, de les 12 principals ciutats, només una l'ha rebaixat progressivament en els últims 5 anys: Girona, que ha passat de 55.017.000 euros el 2008 a 53.323 a finals del 2013. Com diu el catedràtic de la UB, quan falta un any pels comicis municipals, “les xifres d'endeutament no fan perdre o guanyar unes eleccions”, però la informació periòdica al ciutadà de la situació financera és clau.
LES FRASES
Les Preses, de 350.000 euros a 0 en cinc anys
Les Preses (la Garrotxa), un dels deu municipis amb més població sense deute viu en tancar el 2013, devia 351.000 euros el 2008. Com ha aconseguit reduir aquesta xifra “i sense apujar impostos”? Lluís Guillaumes, regidor d'Hisenda d'aquest municipi, explica que el primer objectiu que es va marcar l'equip de govern quan va entrar a l'Ajuntament el 2011 va ser una millor optimització de recursos, començant pel personal –l'alcalde va passar a fer jornada sencera, de manera que va assumir el que fins llavors feien dos gerents–, i es va emfatitzar la política de concessions (serveis municipals que es van privatitzar), la qual cosa va generar ingressos i va reduir despeses. Això, sumat a “molta sort pel que fa a la implantació de noves empreses al polígon industrial”, va fer que les Preses tanqués el 2013 amb un superàvit d'uns 900.000 euros i escaig i que avui no tingui cap crèdit i pagui les factures a 30 dies. Guillaumes subratlla que l'anterior govern no va deixar dèficit, “però hi ha hagut un canvi en la manera de fer” que permet afrontar el pla d'obres i serveis 2014-2017 amb total garantia.