La força de Twitter

Fins i tot l'alcalde de Londres, el conservador Boris Johnson, ha hagut de sortir a la palestra per criticar la instal·lació d'obstacles per evitar que els sense sostre dormin a recer d'una porteria o a l'entrada d'un edifici. Tot va començar el 7 de juny quan Andrew Horton, un londinenc de 33 anys, denunciava a través de les xarxes socials la instal·lació de punxes metàl·liques de forma cònica, i d'un mínim de 2,5 centímetres d'alçària, a l'entrada d'un luxós edifici de Southwark Bridge Road. Ho va fer amb una piulada a Twitter i la imatge va esdevenir viral.

L'efecte causat per la foto de Horton ha estat immediat. Altres ciutadans, a través de Change.org, han exposat mesures similars en altres indrets. La pressió a través de les xarxes ha dut la cadena de supermercats Tesco, la més gran del Regne Unit, a treure de l'entrada d'un dels seus locals a Regent Street, un dels carrers més luxosos de la capital britànica, unes punxes semblants a les de l'edifici de Southwark. Tesco ha assegurat que no era contra els sense sostre, sinó per evitar la reunió de joves per beure o fumar, que haurien pogut intimidar la clientela.

En la mateixa polèmica s'ha vist embolicat el Partit Laborista, ja que a l'entrada del quarter general, a Londres, s'han instal·lat unes pedres desiguals que impedeixen estirar-se per dormir-hi, segons ha denunciat el conegut bloguer polític Guido Fawkes. La direcció del partit se n'ha excusat assegurant que no és propietari de l'immoble ni responsable de les modificacions que es fan als voltants.

Les dimensions de la polèmica ciutadana i la repercussió a Twitter i Facebook –“els sense sostre no poden ser tractats com coloms, contra els quals s'instal·len fileres de punxes a les teulades”, diu el manifest de Change.org– han estat tan grans que Boris Johnson, el primer edil de Londres, ha fet una crida a retirar claus i altres mesures contra els sense sostre. Reacció que no deixa de tenir un punt d'hipocresia. No només per la falta endèmica d'habitatge social a la ciutat, i pels preus desorbitats dels pisos, sinó perquè molta de l'arquitectura de Londres impedeix que algú hi pugui fer una becaina. Són paradigmàtiques les parades dels autobusos: és impossible estirar-se en els pseudobancs mentre s'esperen els vehicles.