Començar a volar sola

La Zaira se sent orgullosa del seu nom –“vol dir princesa”, subratlla– i se sent feliç per haver aconseguit dur una vida ordenada. Té 19 anys. Als matins treballa a la Fundació Engrunes, en l'apartat de reciclatge de calçat; dues tardes per setmana va a classes de sevillanes i és complidora amb les feines que li toquen a la Casa de Recés de la Congregació de l'Esperança i l'Obra Social La Caixa, on viu des de fa un any. No ha tingut una vida fàcil. Per dificultats de relació amb la família, Zaira Salguero va viure durant gairebé tres anys en centres de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (Dgaia). Un cop va fer-ne divuit, l'Àrea d'Atenció al Jove Tutelat i Extutelat li va oferir poder anar a un pis compartit o bé a una residència. “No em vaig veure capaç d'anar a un pis, per això vaig venir aquí”, recorda.

“Estic orgullosa de gairebé tot el que he passat, perquè sóc on sóc. Per conèixer gent nova has de passar etapes. Algunes han estat difícils. I sobretot estic satisfeta que la gent que em coneix estigui orgullosa de mi”, explica. “La Zaira té de bo que sap treure la part positiva de totes les situacions que viu i també de les persones que coneix. Això fa que vagi endavant”, afirma la referent de la noia a la Casa de Recés, que també és coordinadora del centre, Gemma Aguilar. Aquella noia que fa un any no es va veure capaç d'instal·lar-se en un pis compartit, ara té una feina i un sou, bones amigues al centre, va de tant en tant als centres d'infància per on va passar per veure la gent i fins i tot ha millorat una mica la relació amb la família.

La Casa de Recés, situada al barri Gòtic de Barcelona, acull una trentena de noies d'entre 18 i 35 anys en situació de vulnerabilitat social o econòmica. Reben atenció personalitzada i integral. Això vol dir que en cada cas es fa un pla de treball individualitzat –que inclou vida quotidiana, entorn sociofamiliar i de relació, salut i formació i inserció laboral– amb l'objectiu que la noia guanyi confiança i es pugui acabar emancipant. Això d'independitzar-se encara
no ho veu gaire clar, la Zaira.

Les noies de la residència són majors d'edat i, per tant, poden decidir què fan i com ho fan. Ho han de fer, però, dins d'unes normes per garantir la bona convivència i perquè es compleixi el seu pla de treball. “La nostra feina és fer-ne el seguiment sense ser-hi constantment a sobre –indica la coordinadora–. Sabem si es lleven quan toca, si surten vestides com toca, si són puntuals... I la Zaira tot això ho compleix.” Les educadores intervenen quan alguna situació traspassa els límits i, tot i que no se n'ha produït cap, no seguir les normes pot dur a l'expulsió. La filosofia del centre és creure
en les segones oportunitats.

Complidora, responsable i amb un bon fons, els punts fluixos de la Zaira són dos i els reconeix ella mateixa: millorar l'ordre a la seva habitació i acabar de fer les assignatures que li queden perquè li convalidin l'ESO. Aquí sí que Aguilar es posa seriosa i li toca el crostó: “Es va matricular i no ha anat a classe. Al setembre ho haurà de fer seriosament, perquè el seu contracte de feina va lligat a fer aquesta formació.” Si no ho compleix, pot passar que no li renovin el contracte. La noia abaixa els ulls
i diu que sí, que ho farà.

“Estem aquí per acompanyar i per intervenir quan cal –insisteix la coordinadora–, tot i que elles han de volar soles, perquè han de ser adultes responsables. Les podem acompanyar,
però en cap cas arrossegar-les.” No hi ha tutories, sinó que l'hora de dinar o una conversa al passadís serveix perquè noies i educadores parlin de com els va la vida, del futur i, si cal, del passat. “Ja no sóc aquella nena rebel que feia campanes de l'escola i passava de tot”, reconeix la Zaira.