La família ‘Roure'

Ales dues del migdia és el moment de fumar la cigarreta de després de dinar i hi ha un cert rebombori a l'entrada del menjador social de la Fundació Roure. N'hi ha que fumen i n'hi ha que no. La cigarreta és el de menys, perquè el que compta és la tertúlia. Algú aprofita per fer una demanda al seu referent a l'entitat, una noia recull cereals i llet, un home demana torn per a la dutxa, els voluntaris fan broma amb els usuaris del menjador... “Som com una família. Amb les coses bones i amb les dolentes”, explica ja d'entrada en Pere, voluntari a l'entitat des de fa un any. En Carles hi està d'acord. Ell dina cada dia al servei Àpats en família des de fa més de tres anys. Per raons diferents, voluntari i beneficiari coincideixen que la Fundació Roure els ha “salvat la vida”. Així, ras i curt.

La història d'en Carles, de 58 anys, és una història de conflictes i trencaments familiars en què la mort del pare, el 2006, la pèrdua de la feina i una salut delicada van anar fent caure el seu particular castell de cartes fins al punt que va acabar desnonat del seu pis. “Ara, amb la paga que tinc, un cop pagada l'habitació, em queden 176 euros per passar el mes”, remarca. La seva professió era la serigrafia, però no li va fer mandra fer altres coses per sortir del pas. “Repartir cartes, controlar accessos, caixer de pàrquing... De cursets n'he fet a cabassos”.

En Pere, en canvi, està jubilat. Després de treballar 40 anys a la mateixa empresa del sector de l'hostaleria, quan ja no havia d'anar a la feina cada matí el món se li va enfonsar. “Veia que em quedava tancat a casa plorant. La cosa no anava gens bé. No sabia què fer –recorda–. Sóc d'aquí, de Santa Caterina de tota la vida, i un dia passejant pel barri vaig veure la Fundació, vaig trucar a la porta i aquí estic”. A en Pere el tenen per al que el necessitin. Una mica desenganyat de la política, a la qual en altres temps havia dedicat el seu temps lliure, ara troba una raó de ser ajudant els altres, tot i que és contundent en la matisació. “Tant de bo tothom que treballés a la fundació pogués tenir un bon sou i no calgués voluntaris. Tampoc vull fer una gran defensa del voluntariat, perquè si he de defensar alguna cosa és que tothom tingui una feina ben pagada per poder viure... però les coses estan com estan”, diu.

Malgrat que no es coneixen gaire, no els costa establir una conversa que podria durar hores i hores. S'expliquen xafarderies. El punt nostàlgic arriba quan recorden la infància, en Carles, al mercat de Sant Antoni i en Pere, al de Santa Caterina. “Som uns sentimentals”, riuen. Eren èpoques de fer vida al carrer i als terrats, coincideixen. I també coincideixen, quan la conversa torna a tocar de peus a terra, amb la Barcelona del segle XXI que necessita entitats com Roure. “És una gent impressionant. Molt professional sense ser-ho. Fan que t'hi trobis bé des del primer dia”, destaca el voluntari, que tant passeja avis del centre de dia com ajuda al menjador o distribueix lots d'aliments. És al menjador on es troba amb en Carles, un home que s'havia tancat molt pels seus problemes i que assegura que li han donat confiança per obrir-se i tornar a ser ell: “Costa molt demanar ajuda i costa poc ensorrar-te i arribar a pensar que vols posar fi a tot”. Si hi ha de trobar alguna cosa negativa, es queixa que el menjar és repetitiu.

Fa 22 anys que la Fundació Roure,
reconversió de l'antiga Prisba, treballa al costat de les persones més fràgils de Ciutat Vella per evitar situacions de marginalitat o aïllament i millorar la seva qualitat de vida. La Fundació té un centre de dia per a gent gran, servei de dutxes, els àpats en família, reparteix aliments i un projecte d'atenció a ancians a domicili. Per finançar-se tenen una botiga de roba de segona mà i des de fa uns mesos, també una bugaderia.