“Vaig aprendre el castellà en un sol estiu”

No hi ha cap dubte:
el cognom i els avantpassats són alemanys; un avi nascut a París amb pares que van marxar a Anglaterra tenint ell només cinc anys. Fa temps que els Ettinghausen estem establerts a Anglaterra.

Per poder votar a les eleccions plebiscitàries m'hauria de fer espanyol. Però fer-me espanyol per poder assolir la doble nacionalitat catalana i britànica és rebuscat. No vindrà pas ni del meu vot ni del de molts estrangers que no ens hem volgut fer espanyols.

En aquell moment es preveia que els nazis bombardejarien Londres i, per això, es van treure la majoria d'hospitals fora de la capital. Això em va fer néixer a Hampton, on hi ha Hampton Court, un palau d'Enric VIII. Les infermeres em deien Henry IX, a mi. Però no pas per això em dic Henry, eh! M'ho dic perquè el pare de la meva mare ja s'ho deia.

Quan la meva mare va adonar-se que jo havia de néixer va creure millor que se n'anés a França. El meu pare i el meu avi regentaven llavors la llibreria de vell Maggs Brothers, que era –i és encara– una de les més grans del món. Es van quedar tots dos a París fins que el juny del 1940 en van fugir empesos pels nazis. Van poder agafar el darrer vaixell que va sortir de Bordeus.

El meu pare volia ser pilot de guerra però la mala vista l'hi va impedir. Finalment, el seu germà, que ensenyava alemany a Oxford, el va arrossegar al contraespionatge. Alan Turing va muntar un complex de contraespionatge en un lloc entre Oxford i Cambridge que es diu Bletchley [a uns 80 quilòmetres de Londres]. La seva feina era interceptar i desencriptar els missatges que els alemanys feien arribar als seus submarins. Desencriptava gent com Turing i altres, com el meu pare i el meu tiet, traduïen de l'alemany a l'anglès. Churchill va assegurar al final de la guerra que si no hagués estat per la tasca feta a Bletchley Park la Segona Guerra Mundial hauria durat dos anys més.

S'havia evacuat la mainada de les grans ciutats. Amb la meva mare vam viure primer prop d'Oxford i, més tard, de Bletchley. El meu pare el vèiem un cop per setmana.

El meu avi havia estat un gran lingüista. Havia estudiat llengües clàssiques a Oxford, sabia l'alemany i el francès. Era multilingüe i va crear el vincle, que jo després vaig aprofitar, amb Espanya. Fruit de l'odi als alemanys, que li va provocar la reclusió durant la Primera Guerra Mundial en un camp perquè tenia passaport britànic, el meu avi Maurice es va enamorar d'Espanya.

En l'entrevista prèvia a l'ingrés vaig preguntar si m'admetrien a Filologia Hispànica si aprenia espanyol durant l'estiu. I em van dir que sí. Vaig estar tres mesos l'any 1957 a Madrid gràcies al llibreter Barbazan, amic del meu pare, i també a Segòvia i Jaca. Vaig aprendre el castellà en un estiu. Quan vaig tornar a Oxford el meu espanyol era millor que el dels altres nens que l'havien estudiat tot l'institut i em van deixar fer francès i castellà. A principis del 1957 jo no parlava gens d'espanyol i, el català, no sabia ni que existia.

No n'havia llegit mai res abans d'arribar a la universitat. Amb els anys,però, he vist que la literatura francesa m'agrada tant o més que l'espanyola. Ha estat fonamental que només d'arribar a Espanya me n'enamorés. Madrid, Toledo, Segòvia... Era meravellós per a un estranger com jo.

Els que fèiem francès i hispàniques només podíem fer literatura medieval i del Segle d'Or. Aquí està el truc. No vam llegir mai res posterior al segle XVII. Hi entraves ràpidament. Et deien: “Per a la setmana vinent t'has de llegir El Guzmán de Alfarache.”

Vaig obtenir una beca de tres anys per fer el doctorat. Vaig estar un any a Oxford, i al final d'aquell any em vaig casar amb la Mercè, una catalana d'arrels bisbalenques, i l'any següent vaig anar a Madrid a fer recerca sobre Quevedo. El nostre viatge de nuvis el vam fer a Madrid, mentre jo feia recerca. La Mercè ensenyava anglès.

No en tenia cap dubte. La primera feina va sortir a Hull i, al cap de poc de ser allà me'n va sortir una altra a Southampton. Allà hi havia un catedràtic excepcional a qui havia conegut a Oxford, un expert en Goya. Allà van començar els meus 35 anys de doble vida compartida entre Southampton i la Pera.

La Mercè tenia un tiet a la Bisbal que feia de terrissaire. L'estiu del 1967 vam venir a passar tres setmanes a casa d'ell i ja vam començar a buscar residència. Vam buscar casa en tots els pobles de l'entorn. Ja estava completament enamorat de Catalunya. La meva sogra havia nascut aquí i hi teníem arrels. Finalment el 1968 vam comprar cal Fuster, a la Pera, una casa que queia a trossos, i la vam anar arreglant. Ens vam convertir en uns d'aquells forasters que hem contribuït a recuperar el patrimoni. Moltes cases s'haurien ensorrat.

Sempre, des d'un principi,
he percebut Catalunya com
un país paradisíac. Detectàvem fins a un cert punt un país en blanc i negre. Quan vam estar a Madrid el 1962, un secreta ens va aturar i li va prendre a la Mercè el passaport espanyol.
Va ser una de les nostres
petites topades amb el franquisme. Però nosaltres després
de l'estiu ens en tornàvem a Anglaterra.

Hi vaig ensenyar Història de la Llengua Espanyola, Literatura Medieval i del Segle d'Or. Aquesta va ser la meva vida trenta anys. Cap al final, però, vam muntar una assignatura sobre la Guerra Civil espanyola, i una altra sobre el feixisme.

Una mica era això, sí. A la meva universitat es va fer un departament de llengües modernes i jo vaig acabar com una antiguitat perquè vaig passar a ser l'únic que ensenyava una cosa anterior al segle XX. De mica en mica vaig omplir el ventall.

Quevedo m'hi va portar i també dues autobiografies del Segle d'Or fenomenals, les vides d'Alonso de Contreras i de Diego Duque de Estrada, dues obres excel·lents, com la que vaig traduir a l'anglès fa dos anys, els Col·loquis de Cristòfor Despuig, m'hi van endinsar. En descobrir aquestes autobiografies i fer-ne edicions i articles vaig descobrir reportatges que es publicaven a principis del segle XVII sobre batalles de tot tipus. Aquesta per mi és la premsa de l'època. I cap a l'any 1980 van descobrir-ne unes quantes més. Va ser quan em vaig endinsar en aquest camp d'estudi. Hi ha qui diu que comença el 1792 amb el Diari de Barcelona. Jo sostinc que tres-cents anys abans ja hi havia premsa. Els últims anys he alternat Quevedo amb premsa, amb aquelles “relaciones de sucesos”. Fa quatre o cinc anys vaig descobrir que es feia el mateix per tot Europa, tot i que la més estudiada és l'espanyola. Fins fa poc he estat president de la Sociedad Internacional para el Estudio de las Relaciones de Sucesos (SIERS), l'únic grup que es dedica a la primera premsa espanyola.

Estic a punt de treure un llibre sobre els orígens de la premsa a Europa que comença l'any 1470, pràcticament amb la invenció de la impremta. De seguida, a tot Europa s'estén de la mateixa manera el concepte de notícia i es tradueixen notícies que sorgeixen en altres àmbits lingüístics. Per exemple, la carta que va publicar en castellà Colom l'any 1493 primer a Barcelona, al cap de pocs mesos estava traduïda en sis llengües diferents. Era la globalització a finals del segle XV.

Parles, suposo, de l'Anglo-Catalan Society, de la qual també vaig ser president.A finals dels 80 hi havia una majoria cultural amb interès a no barrejar-se amb la política.

I tant. En aquella època alguns vam començar a fer entendre que això havia de canviar. L'Anglo-Catalan Society van fundar-la exiliats de la guerra, entre ells Batista i Roca. Ell durant molts anys va ensenyar a la Universitat de Cambridge. Nosaltres ens reuníem un cop l'any i la finalitat bàsica era mantenir una petita presència cultural catalana a Anglaterra. Sóc conscient que teníem poc ressò, però fèiem una funció conservacionista. En el postfranquisme es van crear lectorats i es va començar a promocionar l'aprenentatge del català a les universitats.

La Mercè i jo vam començar a ensenyar català l'any 1976 a
Southampton. És quan vaig començar a fer classes de català a la universitat. Reconec que al primer any anava només dues lliçons per davant dels meus estudiants. Ho vaig anar allargant fins a la meva jubilació. Jo ensenyava el català a través de la Nova Cançó catalana. Era divertit i lògicament es parlava d'actualitat a les classes de català, no pas de Ramon Llull.

Vaig conèixer Ramon Alberch, que m'hi va engrescar. Em vaig passar un any a l'arxiu. Els carlins, però em van facilitar la feina. Ells van fer desaparèixer tota documentació anterior al 1870. Va ser divertit.

Va contactar amb mi en Toni, el germà de Miquel Strubell, a qui jo coneixia. Quan em va explicar el cas em va semblar una causa ferma. Dels estralls de la Guerra Civil n'hi ha ben pocs que es puguin canviar, però aquest és un greuge que es pot solucionar. Per això valia la pena lluitar. Fa dotze anys que ho vam afrontar i no hem avançat prou. Mitjançant els papers de Salamanca va prendre força el problema, es va estendre i van acabar apareixent les lleis de la memòria històrica.

En aquell moment, des de fora (i també des de dins) es va veure com un èxit. Inspirats pel que havia passat a Portugal l'any anterior, vam veure la Transició com una revolució sense sang. Potser era l'únic que es podia fer. Però no va ser una ruptura, i algunes coses s'hauria hagut de rompre i no es van rompre. La Transició s'hauria de revisar, tot i que és complicat. Els més dolents de la pel·lícula ja no hi són. La gent ja no aguanta i el fenomen Podem busca rebel·lar-se contra la manera com s'ha fet la Transició.

Vam descobrir pintors i escultors gironins que ens entusiasmaven i la Mercè va decidir obrir una galeria d'art contemporani a cal Fuster cada estiu. Va trobar com fer-ho des de la distància. Ho preparàvem d'un any per l'altre, arribàvem aquí i, al cap de quinze dies, s'obria la galeria. Hi va exposar gent que ens entusiasmava: Torres Monsó, Niebla, Jakob Engler, Jaume Faixó, Jordi Gispert, Enric Ensesa, Narcís Costa... Ens va impressionar que volguessin exposar en un poblet tan petit.

Va ser força paral·lel a la implicació amb la Comissió per la Dignitat. La idea de fer malbé el lloc més emblemàtic i bonic al mig del municipi de la Pera hauria estat un desastre i ara tindríem una urbanització de 60 cases a mig fer o a mig desfer. Solucionar-ho val tot el que ha pagat l'Ajuntament i més.

Hi ha coses que no m'entren: des del 1965, quan vaig conèixer la Bisbal, he vist una biblioteca sota La Caixa, després en un lloc més indecent i ara en un altre raconet a tocar del Mundial. I quan en fan una de collonuda la volen tirar a terra! Em sembla una animalada grossa. Si em fessin imaginar una animalada grossa no se m'hauria acudit això de la biblioteca.