Entre entorns discapacitants i la vida plena

La discapacitat apareix just en el moment en què un carrer, una ciutat o un país no té en compte la diversitat humana. Es dóna quan es dissenya, es construeix o es pensa sobre qualsevol qüestió només tenint en compte els estàndards més freqüents de funcionament de les persones. Allò veritablement invalidant és un entorn, un espai o una idea que no té en compte com a mínim que el 15% de la població té un funcionament diferent que la majoria.

A hores d'ara els esglaons poden arribar a no tenir tanta importància comparats amb les barreres mentals que pesen en la societat. I és que l'accessibilitat no és una qüestió només dels arquitectes, sinó que és una actitud, una manera de fer de qualsevol professional, es dediqui a l'àmbit a què es dediqui. Encara ens falta molt per adonar-nos que les rampes (de tot tipus) ens faciliten la vida a totes les persones.

Certament hem avançat en molts aspectes al llarg de les darreres dècades i paral·lelament també hi ha hagut una millora substancial en la conceptualització de la discapacitat. I ara que mirem des de la diversitat funcional, com dèiem, situem la invalidesa en les situacions quotidianes i en els gestos que provoquen desigualtat, però també en les polítiques o en la manca d'iniciatives que perpetuen el desavantatge. Les persones no deixen d'entrar en un autobús perquè no tinguin capacitat per pujar-hi, sinó perquè no hi ha rampa o n'hi ha, però no funciona.

La dignitat d'una ciutat o d'un país es mesura també per la capacitat de pensar en tothom en qualsevol aspecte de la vida quotidiana. Avui aprofitant que és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat convé recordar que no és una qüestió de solidaritat, sinó de drets de les persones de poder gaudir d'una vida amb les mateixes oportunitats que la resta.

Les persones amb diversitat funcional fa molt de temps que han superat l'eix de referència biomèdic des d'on eren vistos per gran part de la societat. Els seus drets ja no es basen en la curació i la rehabilitació, sinó que s'enfoquen cap a una qualitat de vida amb la referència d'un model d'ésser humà que no només gaudeix de la seva supervivència.

Perquè tothom pugui esdevenir persona s'ha de garantir sense excepció oportunitats per satisfer les necessitats vitals que comencen pel dret a decidir sobre la seva pròpia vida, per una real independència sobre el present i el futur.

Ser home o dona de ple dret també es basa a intervenir en els desajustos que es donen en l'àmbit laboral, però també en l'àmbit de la participació en tots els nivells de la societat. Demana no ser discriminat i poder gaudir de l'oci i del lleure i no haver d'avisar prèviament quan vull anar al teatre, al cinema o vull agafar un tren que em porti allà on jo vulgui i amb el marge de temps que jo decideixi. Al cap i a la fi, no hauria de ser tan estrany demanar poder accedir a la categoria d'un ciutadà dels que mal anomenem normals.