El König ha mort, visca el König!

“Le roi est mort, vive le roi!” és un lema que s'usa com a expressió ritual a la successió de les monarquies de molts països –a Anglaterra, tradicionals com pocs, ni més ni menys que des del 1272, quan Eduard I va succeir Enric III– amb un clar objectiu: evitar la perillosa situació política que es planteja en un interregne. Aquí, a Girona, la majoria no hi creiem, en les monarquies, sobretot amb les que tenim més properes. Però en canvi, sí que tenim devoció per un gran monarca, el König (‘rei' en alemany) i, per això ahir, quan el local emblemàtic i fundador de la franquícia del bar restaurant de menjar ràpid situat a la Gran Via de Jaume I va abaixar per sempre més les persianes, molts no ens vam poder estar de cridar solemnement mentre menjàvem el nostre últim frankfurt: “el König ha mort, visca el König!”

Perquè és veritat que si hi ha un negoci del sector de la restauració que ha entès el que és renovar-se o morir aquests és, sens dubte, el König. Ara és fàcil de dir-ho, però qui ho hauria dit el 1973 al seu fundador, Pere Parals, que aquell concepte de restaurant a l'estil alemany on es podien menjar els perritos calientes (els hot dogs) no només seria sinònim d'èxit sinó també d'embrió d'una cadena de locals que, amb la crisi, només han fet que prodigar-se i reeixir com a punt de trobada de molts gironins que han patentat des de fa temps el qualificatiu d'“anar a fer un König”.

I és que els gironins, d'aquí i de fora, de sempre hi hem anat tot sovint. Fos amb els amics, la parella o la família. En sortir de la feina, abans o després de sortir de nits, o tot havent gaudit d'una pel·lícula i rematar la festa fent-hi un mos. Des dels temps que allà a tocar en dèiem la plaça dels cines fins a l'actualitat, la de la Girona Emociona. Fins al punt que ens preguntem: és que hi ha realment algú que pot dir que tot passant per la ciutat no ha menjat mai un frankfurt, una hamburguesa, un entrepà americà o unes braves al König I? Ho dubtem.

Però no ens posem nostàlgics. Què coi tenia d'especial, el König I? Tornant-hi ahir, per acomiadar-nos i de passada participar en el concurs fotogràfic tot immortalitzant el moment a punt de queixalar el clàssic de la casa, em revenien els records. Que sempre hi ha brutejat una mica? Que potser ens atreia l'olor de fregits, ara malauradament ja no fusionat amb l'intensa aroma del tabac dels fumadors compulsius que abans sí que podien esprémer fins a l'última pipada els cigarrets? Que els pots de quètxup i mostassa continuen enganxant-se als dits o els dits enganxant-se al pot, que és el mateix? O és que trobarem a faltar aquell lavabo, mític perquè era un dels més estrets i malparits que un recordi, amb aquells miralls oferint-te un selfie com calia mentre pixaves dret i arrancant-te un mig somriure quan t'havies pres alguna cervesa de més? Segurament la resposta és no, i tot sigui més simple: perquè el König I era el primer, el fundador i, per tant, l'emblemàtic.

Direu que dic això perquè sóc dels que sempre he preferit el König 2 (de la plaça Independència), un local no tant canalla i abans no el renovessin amb una barra llarga i vistosa que t'animava a observar com cuinaven a la planxa aquelles menges exquisides; que va passar de ser “l'alternatiu” al referencial. En aquell cas el van reformar de cap a peus i no va passar res. Ni una llagrimeta. És llei de vida o allò que dèiem, renovar-se o morir. Més trist seria que la marca König desaparegués, però lluny d'això la nissaga s'ha anat propagant i fa poc van anunciar que obriran un local a l'antic restaurant La Font de Fontajau. Allà hi serem, tots aquells que no ens amaguem de dir que som i serem súbdits del rei dels frankfurts.