“Menjarem el mateix que qualsevol altre dia”
Molts veïns de Ciutat Meridiana, el segon barri més pobre de Barcelona, viuen aquests dies com una vàlvula d'escapament als seus problemes diaris
La companyia d'amics i familiars deixa en segon terme les limitacions econòmiques
Els estrangers que poden se'n van als seus països a celebrar el Nadal amb la família
L'Antonio està nerviós. La seva filla de Ripollet està a punt de quedar-se sense casa i intenta convèncer un veí perquè li llogui un domicili de la seva propietat. Comença el joc de l'oferta i la demana. L'Antonio, que deu tenir uns 80 anys, proposa un acord de mínims. 150 euros al mes. “Més no pot pagar, que està cobrant menys que un pensionista.” El seu interlocutor se'l mira amb cara de resignació. N'esperava treure més, d'un domicili que fa anys que li va costar molt més car. No s'acaba de decidir. I apareix una tercera veu: “No siguis capitalista”, li etziba.
Falten pocs minuts per a les set del vespre, hora prevista per a una nova assemblea de veïns a Ciutat Meridiana. En els darrers mesos, el tema principal de les reunions del barri sempre és el mateix: els desallotjaments. No és estrany si es té en compte que a Nou Barris se'n concentra un de cada quatre de tots els que es fan a Barcelona. Un miler de persones perden casa seva en aquest districte cada any.
Yaa Mankwah podria ser la següent del barri a perdre el seu domicili. És ghanesa, té 54 anys i fa mesos que lluita contra el banc per evitar que la desallotgin. De moment, gràcies al suport dels veïns, ha aconseguit aturar el seu procés en diverses ocasions. Però està al límit. “Estic molt preocupada”, balbuceja en un espanyol més que limitat. Està tan capficada amb la seva situació que ni tan sols s'havia parat a pensar que és Nadal. “Sóc cristiana i ho celebraré”, diu de cop amb un mig somriure. El 2013, quan encara no tenia tants problemes, el va celebrar amb la família que té a Ghana. Aquest any té previst anar a Alemanya a veure l'altra part de la família. L'ajudaran amb el viatge.
No tindrà el mateix suport l'Eva Maria San José, de 36 anys. És mare soltera de dos fills. Fa cinc anys que no treballa, però als seus nens no els falta res. Se'ls veu feliços. “Celebrarem Nadal com cada any”, explica. Després, a l'hora de parlar de si cuinarà carn d'olla o canelons, matisa. “Menjarem el mateix que menjaríem en un dia normal: macarrons, pollastre,... No és agradable, però es fa el que es pot”, se sincera, mentre posa per a la fotografia amb el fill gran. “Si es pot comprar algun regal per Reis, es comprarà. Si no, no. Anem al dia”, afegeix.
Qui sí que menjarà els plats típics d'aquesta època de l'any és en Sócrates Sierra, de 47 anys. “El Nadal és el Nadal”, resumeix en només cinc paraules. Fa temps que no treballa, però, per ell, aquestes dates i la seva litúrgia són més que sagrades. Està molt unit amb la seva família, que resideix al Barri Gòtic de Barcelona. I per Nadal sempre estan junts, passi el que passi. “La feina és una cosa, i Nadal, una altra”, sentencia abans d'entrar de nou a l'assemblea de veïns.