Resseguint l’antiga Auso
La visita monogràfica dels diumenges a Vic ha estrenat, aquest febrer, una ruta per les restes de la ciutat romana.
És ben sabut que Vic té un passat romà; però també ho és que, encara avui, es disposen de poques dades que permetin detallar les característiques d’aquell nucli, aixecat fa 2.000 anys sobre el primitiu assentament ibèric. Les escasses restes visibles que en queden esdevenen, però, un interessant fil conductor per a la nova ruta monogràfica dels diumenges al matí, que s’ha incorporat aquest mes de febrer sota el títol Auso, municipi romà.
D’aquests pocs vestigis que es poden resseguir tot passejant, en mirarem de treure tot el suc, va començar Mercè Rodríguez, membre de l’Associació Vic Informadors i encarregada d’estrenar la ruta, va advertir ella mateix. D’entrada, un apunt que sorprèn alguns. L’antiga ciutat romana no es devia dir Ausa, com se l’ha anomenat sovint, sinó Auso, nom provinent de l’ablatiu documentat d’Ausone, segons coincideixen avui els experts.
La visita arrenca a la sala d’arqueologia del Museu Episcopal. Ideal per deixar apuntat que la presència romana per aquestes contrades és anterior al segle I aC. Destaca, com a testimoni, la conservació d’un Mil·liari trobat a Tona, la milla setena, una de les tres fites localitzades que contextualitzen el pas dels romans per la comarca i aquí les referències al Camp de les Lloses o a un monument funerari trobat a Malla són obligats. Tot plegat, previ a la mateixa ciutat d’Auso, que no es formarà com a tal fins a l’època de l’emperador August (27 aC-14dC), com a epicentre d’un extens territori que s’endinsava Vallès enllà. Dues vitrines més dins del Museu, amb restes d’estris o amulets trobats a la necròpolis romana que hi havia al solar de l’antiga Colomer Munmany, permeten recrear alguns episodis de la vida quotidiana dels romans i del mateix funcionament d’Auso, que no devia diferir gaire del sistema generalitzat als municipis romans.
Res millor per baixar al detall que les dues inscripcions en pedra que es conserven al claustre de la catedral, següent punt de parada. Es tracta d’un fragment de monument funerari i d’un pedestal públic dedicat a la deessa Diana. Dues peces que donen la pista de l’únic gentilici conegut d’Auso, Cornelius; i també d’un dels pocs habitants dels quals se’n coneix el nom: Caius Cornelius Magni. Un personatge que va néixer esclau, però que va acabar exercint de sevir augustal, o sigui, formant part de l’aparell polític del moment. Tot plegat, molt curiós.
La visita fa també una parada puntual al carrer de l’Albergueria per resseguir una hipotètica pista sobre el poc que es pot certificar de l’estructura urbana d’Auso. Es tracta d’uns carreus que podrien ser les restes d’una antiga muralla, de prestigi, no defensiva, va matisar Rodríguez, abans d’enfilar camí, ara sí, cap al punt més emblemàtic de la ruta: el Temple Romà. És el temple més important que es conserva a Catalunya d’aquella època, i el vestigi més destacat d’Auso, va recordar Rodríguez. Un monument construït, aleshores al capdamunt del turó, molt possiblement a finals del segle I , i no del segle II com diu aquest rètol, va advertir la guia just creuar la porta.
La peculiar història del seu descobriment, l’any 1882, i els diferents usos que li ha donat la història; les seves característiques arquitectòniques, amb el mur d’opus africanum o les columnes corínties; o el fet d’imaginar els rituals derivats del culte a una divinitat que encara es desconeix, són algunes de les informacions que van captar l’interès del seguici, alguns dels quals, bocabadats, entraven al temple per primera vegada. I és que la proposta pot resultar interessant tant a turistes que visiten la ciutat com per a molts vigatans a qui el passat romà de Vic li continuï despertant interrogants. Interrogants que no esvairà del tot, al final de la ruta com tampoc ho han fet arqueòlegs i historiadors, però l’hora i mitja d’immersió turística en l’antiga Auso haurà valgut molt la pena. I més d’una redescoberta.
