A l'olivera, amb les dones invisibles

A l'Olivera hi ha dones valentes. I jo pose veu, clame per tantes altres, vosaltres, les que patiu la crisi econòmica i les polítiques d'una dreta corrupta i sense cor. A totes les amigues, veïnes i companyes. A totes ens han volgut esborrar el somriure i no han aconseguit.

A l'Olivera de les Dones també hi ha llistes morades dedicades a dones amb rostres i vides invisibles a les quals hui, demà i sempre, els vull donar, no sé si veu o clam, per la seua lluita quotidiana. Pose veu o clam a les dones joves i hipotecades. A les dones mares o filles entregades a familiars malalts a l' espera d'una ajuda de dependència que mai arriba. A les dones emprenedores aclaparades per l'IVA i mil tràmits per dur endavant els seus negocis. A les dones amb treballs precaris i temporals.

A les dones que han vist fer les maletes als seus fills i filles i marxar a l'exili laboral als seus fills i filles i, de manera dramàtica, als seus companys i pares de família. A les dones joves que han marxat en busca de treball a altres territoris. A les dones que estalvien durant tot el curs per poder comprar els llibres de text, ja que s'ha perdut el dret a la universalitat i a la gratuïtat dels estudis. A les dones joves que no saben si podran acabar la carrera per manca d'ajudes i per les elevades taxes i per decisions politiques sense ànima.

A les dones que pateixen la falta de polítiques d'igualtat de gènere. A les dones que treballen cada dia més i cobren menys. A les dones que dinen al menjador social i a les que cuinen el dinar tots els dies. A les dones educadores i a les de la salut, que han vist retallades les condicions de treball i la seua dignitat. A les dones grans que estan soles. A les dones que esperen més de sis mesos per tindre cita a l'especialista i més d'un any per un diagnòstic ...

A totes vosaltres, amigues, veïnes i companyes, a les que us escolte, amb les que parle i amb les que també plore, en situacions reals i quotidianes, mentre juguen els nostres menuts al parc o quan anem amb el tren de rodalies o quan ens trobem pel carrer o pel mercat. A totes les que estem patint, directa o indirectament, les conseqüències de les polítiques d'una dreta corrupta sense cor. A totes us dic, amb paraules de Mónica Oltra que “ens han volgut esborrar el somriure, però no podran”.

A totes vosaltres, tinc l'atreviment de demanar-vos que tornem a somriure, amb l'esperança del canvi, amb projecció de futur i amb la valentia i el coratge que, dia a dia, em mostreu.