Deixeu-los créixer
El llibre ‘Dejadnos crecer' recull la situació dels menors immigrants sota tutela institucional
Després de travessar fronteres i jugar-se la vida, es troben amb entrebancs socials i legals que els dificulten la integració
“El problema –assegura l'antropòloga i treballadora social Núria Empez– és que la gent que és als despatxos no entén que quan dicta una ordre d'expulsió està jugant amb la vida d'una persona, normalment un noi o una noia que es diu Ibrahim, Saïd o Fatma, que per arribar a Europa s'ho ha jugat tot i que quan és aquí es troba que les traves socials i legals no tan sols dificulten la seva integració, sinó que sabem que, en complir la majoria d'edat, es quedarà sol, desvalgut i sense el suport necessari per poder créixer, la qual cosa farà que molts estiguin condemnats a l'exclusió o a la marginalitat.”
La Núria, treballadora a l'Espai Jove de Manresa i coordinadora del llibre Dejadnos crecer, reivindica la feina de carrer, aquella que neix de la pràctica diària i normalment es contradiu amb les teories allunyades del temps i la realitat, i denuncia que, massa vegades i des de diferents estaments, els han definit com a antisistema quan el que volen “és que es compleixin uns drets i unes lleis que s'han firmat”: “No ens volem carregar el sistema de protecció, sinó que el volem reformar perquè, tal com funciona actualment, no és eficient.”
Massa sovint, explica aquesta educadora social, “els nois que s'autoanomenen harragas –un mot amb arrels àrabs que vol dir els que cremen– són recollits en centres d'acollida que, normalment, estan allunyats dels nuclis urbans i amb els espais com les habitacions i la cuina regits per uns horaris estrictes; són uns centres on els ho donen tot fet, però on, alhora, hi ha sales de contenció o reflexió destinades a tancar els més rebels”. “I doncs què passa? –es pregunta–. És molt senzill: el control sobre els joves és tan estret que quan assoleixen la majoria d'edat i han d'abandonar els centres s'han convertit en analfabets funcionals que no saben moure's a la ciutat, interpretar un mapa del metro o cuinar.”
Empez explica que, a més a més, molts joves no dominen l'idioma del país d'acollida perquè en la dinàmica de la institució no els cal aprendre'l, de manera que pateixen un procés de desculturització que s'agreuja quan, sense trobar una família o una proposta que els pugi ajudar a integrar, es veuen al carrer. “Estan en perill de ser expulsats, se senten rebutjats i entenen que, tot i mantenir el seu compromís amb la societat d'acollida, no poden trobar una sortida. És llavors quan busquen una xarxa alternativa, ja sigui entre els companys de carrer, ja sigui qualsevol altra proposta que els ofereixi un pèl de seguretat i que hagin de trobar al marge de les lleis”, conclou.
Millors funcionament
A les conclusions, el autors del llibre no es mostren contraris als centres de menors, però sí puntualitzen què són partidaris de millorar-ne el funcionament, un vector que passaria pel compliment de determinades condicions, com ara garantir una bona criança, dotar-los d'una permanència, una escola, un barri, uns vincles socials i una proposta de futur.
Aquests nens i nenes institucionalitzats “viuen una situació poc habitual i són estigmatitzats per un sistema que els etiqueta, els discrimina i els homogeneïtza sense tenir present que cada persona és diferent”, assegura aquesta educadora, que sosté que “cal que se'n surtin i puguin trobar el seu lloc en una societat en què s'ha imposat una certa visió de primer els de casa i en què políticament se'ls considera invisibles, ja que no poden votar”. La solució, segons els autors del llibre, passa per presentar aquests nois i noies com a persones, i “deixar-los créixer” més enllà de la tutela estreta.