El viatge més trist

Era fàcil distingir-los. A la terminal C de l'aeroport del Prat, en la qual durant tants anys s'ha agafat el pont aeri entre Barcelona i Madrid, arribaven els familiars de les víctimes del sinistre. Uns entraven per la tanca del carrer, custodiada per la policia, i altres per una discreta porta des de l'interior de la terminal B. I tots, tots, ho feien amb la cara desencaixada, els ulls plorosos, els llavis tremolant. En grups de dos o tres, alguns sols, tots ràpidament acompanyats per policies que pul·lulaven per l'exterior, altres amb psicòlegs des de qui sap on. A la T2 es van poder veure algunes persones que vagarejaven, perdudes, plorant desconsolades, contemplant com si no es creguessin que fos possible el núvol de càmeres que envoltava algú que feia declaracions sobre l'accident. I ploraven, i molt, fins que algú se n'adonava i les acompanyava, agafant-les de l'espatlla, fins a posar-les en mans dels agents que les havien d'acompanyar al servei d'assistència psicològica.

Una jove parlava, tremolant, en alemany pel mòbil mentre explicava que la seva tia era una de les passatgeres. Dues dones s'acostaven, plorant, a veure si algú els donava notícies de la seva amiga Marta. Un altre jove, simplement, era incapaç de pronunciar cap paraula. D'altres sí, més xerraires per la lleu llunyania que imposa el fet de ser amic, i no pas familiar, dels que anaven en el fatal avió. Com Jordi Campoy, un treballador jubilat de Bayer de Sant Joan Despí que tornava de Tarragona i, en assabentar-se del sinistre, es va desviar a l'aeroport. “A l'avió volava l'Eric, un empleat de Bayer, i la seva esposa, la Pilar, que és mestra”, tots dos amb edats compreses entre els 45 i els 50 anys. L'Eric tenia reunions de treball a la central de Bayer, a Leverkusen, i la parella aprofitava el viatge per visitar els fills, dos universitaris que estudien a Alemanya. “He vingut per donar suport als amics. Això és una barbaritat, no t'ho esperes, quedes fred quan passa a un amic teu. Amb la Pilar vaig estar-hi la setmana passada i tenia força bona relació amb l'Eric, va passar per diferents llocs de la companyia”, deia, compungit.

Totalment desbordada per la pena, una jove nascuda a Sòria que viu a Barcelona marxava de l'aeroport envoltada de les seves amigues, totes molt joves. No es va voler quedar a la sala habilitada per als familiars de les víctimes i se n'anava a casa. Sabia segur que la seva germana era una de les persones mortes: l'havia acomiadat tan sols feia unes hores. Vivia a Düsseldorf i l'havia vingut a veure uns dies a Barcelona: un cap de setmana llarg.

El cas dels dos amics d'uns empleats de Delphi, que fabrica peces de cotxe, era diferent. Sense plors però igualment espantats. Dos dels seus companys de la fàbrica de Sant Cugat, un d'ells representant de la UGT i l'altre de l'empresa, havien agafat el fatídic avió per anar-se a reunir amb els responsables de la multinacional a Alemanya. “Hem vingut a donar suport als familiars, però la veritat és que estem fotuts. Una cosa així no te l'esperes, i mai que acabi tocant a un amic teu”, explicava Manuel Calvo. Ell i el seu company, tots dos de la UTG, s'estaven fora de la sala on hi havia els familiars de les víctimes –fins a 150 persones hi van arribar a anar, segons va explicar Interior– perquè a dintre era massa aparatós i quasi no s'hi cabia. Era dintre d'aquella sala on els pocs familiars que havien arribat a l'aeroport mig sencers, sense adonar-se encara ben bé de l'abast de la tragèdia, s'acabaven d'enfonsar. La certesa que no hi havia supervivents no deixava cap escletxa per a l'esperança.

Mentre els familiars entraven a l'aeroport com podien, els flaixos dels fotògrafs i les televisions no van deixar de perseguir-los per –com passa en aquestes tragèdies– captar les “millors imatges”. En algun cas hi va haver corredisses i tot. “Allà, allà, aquells ho són...”, s'avisaven els periodistes els uns als altres quan detectaven possibles familiars en una d'aquelles jornades en què tothom ho fa “perquè s'ha de fer” però la majoria reneguen i tenen vergonya d'una feina com aquesta. No és estrany que en alguna d'aquestes corredisses, quan els càmeres van captar tres homes que estaven fora de la terminal i s'abraçaven desconsolats, uns joves que eren a la parada de l'autobús i veien com els flaixos trencaven aquell dur moment d'intimitat no van poder controlar-se i van començar a insultar els periodistes. “Deixeu-los estar, no us fa vergonya, miserables!” En algun cas eren els mateixos familiars que, en veure's sorpresos per desenes de càmeres –hi havia mitjans catalans, de la resta de l'Estat, d'alemanys, de francesos...–, demanaven (en va) que no els fessin fotos.

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler, va explicar a l'aeroport que la prioritat per a la Generalitat és ara atendre els familiars de les víctimes. Per això es van mobilitzar ahir psicòlegs dels Mossos d'Esquadra, de Protecció Civil i del SEM, entre altres cossos, i es van veure ambulàncies i autocars al pàrquing de la terminal C. “Ens hem desplaçat al Prat i atendrem les famílies a l'aeroport i als hotels que la companyia titular ha posat a disposició per poder fer la nostra feina”, va explicar Espadaler. Hotels a Cornellà, a Castelldefels, a Sant Just Desvern, a Sant Joan Despí.

Al carrer, Arturo Román, treballador social d'Emergències de Creu Roja, explicava que aquesta entitat donava suport a les persones afectades a través de psicòlegs i treballadors socials. Un element més en l'ampli dispositiu “per acompanyar les famílies en les necessitats que puguin sorgir des del punt de vista biològic, psicològic i social”. Román va precisar que la companyia havia decidit noliejar autobusos per als familiars que vulguin anar als Alps. Serà, sens dubte, el viatge més trist per a aquestes persones.