Àguila engripada?

Riuades de gent, suor, càntics i mamadetes penjades al coll, ballant al ritme d'Amparito. Fins aquí, una baixada normal i corrent, res d'extraordinari. Però a mesura que s'acostava l'àguila pel carrer Merceria, hi havia una remor creixent que dia:«Què és allò que porta al bec?» Doncs vet aquí que, entre la gernació present ahir pels carrers de la part alta, es va colar una invitada d'honor inesperada –una empresa no gens fàcil, tenint en compte el volum de gent concentrada per metre quadrat–, ni més ni menys que la senyora Grip A. Omnipresent en tertúlies, debats, diaris, ràdios i televisions des de fa uns mesos, no es va poder estar de presenciar la baixada des del lloc més privilegiat de la festa: el bec de l'àguila. No prou contenta amb això, la senyora Grip A, amb forma de xeringa i també de tapaboques, va fer companyia a alguns dels gegants, no fos cas que s'infectessin i fotessin la festa enlaire a tots els tarragonins i tarragonines. I és que, com gairebé sempre, els pelacanyes van demostrar el seu sentit de l'humor més àcid i mordaç.

L'àguila va continuar liderant tota la comitiva, fent d'excel·lent amfitriona dels habituals gegants vells i gegants moros, el lleó i la mulassa. No obstant això i com ja és habitual des de fa uns anys, a totes les feres i gegants s'hi van afegint companys de comparsa, ja que s'atorga un paper cada vegada més incipient a l'espontaneïtat ciutadana. Fa dos anys va ser el tauró més mediàtic, en versions vàries. L'any passat, una ampolla de Chartreuse molt animada i una medusa que se sentia com peix a l'aigua entre el mar de gent. Aquest any s'ha afegit a la festa una sardina molt bellugadissa, per no perdre la línia marítima. Així és com l'àguila i els amics nous que ha fet van anar entrant a la plaça del Rei, entre amparitos de la Banda Frank O'Lee Sons. Això sí, tot i l'arribada d'aquesta grip, tant si es diu A com B o C, l'àguila continua gaudint d'una salut de ferro.