Andreu Carranza, premi Josep Pla 2015, ha novel·lat la vida de Jacint Verdaguer
L’autor munta la novel·la a partir de tres viatges: a la plana de Vic, a Montserrat i a Terra Santa.
L’agitada vida de Verdaguer és un material de primera per a un escriptor. Andreu Carranza (Ascó, 1957) ho tenia molt clar quan es va atrevir a fer allò que mai no havia fet ningú: convertir-la en una novel·la. Per la gran transcendència que va tenir el personatge, sembla que n’hi hauria d’haver alguna. I si no és així, potser s’explica per la seva complexitat.
Verdaguer, tots els verdaguers que hi ha en un de sol. Un personatge molt especial, molt, que sentia la poesia com si fos la pròpia vida, que respirava poesia. I també un home de contrastos i tensions internes molt fortes. Des del Verdaguer triomfant de joventut, el poeta aclamat, fins al Verdaguer perseguit i sol dels últims anys. Tres viatges serveixen a l’autor per organitzar el contingut de la novel·la en tres grans capítols: Viatge a la plana de Vic, de la infància al triomf en els Jocs Florals de 1868; Viatge a Montserrat, que resumeix la fe en la Mare de Déu i la pàtria, i Viatge a Terra Santa, on es confirma el gir vital que l’allunya dels luxes i l’enfronta amb la jerarquia. Verdaguer és un home d’acció, i el llibre no podia estar organitzat d’altra manera que en viatges, explica l’autor. I no de forma lineal perquè una novel·la no pot ser una biografia. Hi havia un aspecte estètic: intentar que la novel·la entronqués amb la biografia de Verdaguer.
Carranza mostra al lector tota la vida del poeta. El nen de Folgueroles estimat per una mare que el vol capellà i que descobreix la poesia a l’ermita de la Damunt, el seminarista devot amb arrencades de caràcter fort, el poeta coronat amb llorer al monestir de Ripoll, el triomfant autor èpic de L’Atlàntida i, a la vegada, dels versos més populars, el capellà de transatlàntics al servei del marquès de Comillas, que se l’emporta al palau més luxós de Barcelona. I l’evolució d’aquell sacerdot d’arrel franciscana que veu la Barcelona pobra a l’altra banda de la Rambla i abandona el palau, que cau en una xarxa estranya amb exorcismes inclosos, que s’enfronta als seus superiors i és desterrat a la Gleva, que viu els seus últims dies sol i abandonat, excepte pel poble que el venera multitudinàriament en el seu funeral.
Després d’haver-lo conegut a fons, Andreu Carranza creu haver trobat alguns corrents de fons en la vida d’un home que creu que tota la seva vida està marcada per la Providència. De fons, com un crit soterrat, la consciència de la contradicció entre el luxe i la pobresa. D’alguna forma, busca el Calvari. El troba, literalment, a Terra Santa, i aquí comença el seu calvari personal, envoltat de gent estranya que l’influeix i se n’aprofita: des del pare Piñol, l’exorcista, a la vídua Duran. Era influenciable com un nen... però gens imbècil, no es va deixar arrossegar. Va ser capaç d’acudir a diaris liberals ell, que havia combatut el liberalisme per publicar En defensa pròpia, precedent del periodisme modern.
Carranza traspua emoció al parlar d’un personatge que l’ha absorbit. Ha ficcionat aspectes de la seva vida, però tot el que explica a la novel·la és cert o, si més no, perfectament possible. Es permet llicències amb molta mesura, com imaginar que hi va haver una trobada real entre Verdaguer i Gaudí. Però la versemblança és un lema de la novel·la. Està encuriosit per saber la reacció dels verdagueristes, molts del quals l’han alimentat amb els seus coneixements. Es dóna per satisfet si El poeta del poble serveix perquè els catalans de principis del segle XXI, els de la Catalunya preindependent, puguem conèixer un dels fundadors de la Catalunya moderna.
Hi veig la llengua viva
Era de l’altra punta de Catalunya, però Andreu Carranza (a la fotografia) recorda que la seva àvia sabia de memòria poemes de mossèn Cinto. Entenc que recités Verdaguer perquè és la llengua que parlaven ells, i que encara es conserva... llegeixo Verdaguer i hi veig coses de la llengua viva de l’Ebre d’avui. El paper del poeta de Folgueroles en la salvació del català, en un moment en què estava en plena decadència, el veu com a fonamental. He desmitificat aquella llegenda que el català se salva per una resistència col·lectiva com a poble... no, no!, se salva per persones amb nom i cognoms, i Verdaguer és el més destacat!. Des de L’Atlàntida que traspassa fronteres fins a la poesia popular que arriba a la gent senzilla per via de l’Església. I més en el seu cas, en una família carlina. La gent humil com la meva àvia veu que aquella llengua que desapareixia és entronitzada.
Verdaguer, en tres clics
El portal Verdaguer.cat agrupa tota la informació a la xarxa
Verdaguer a l’ordinador, a la tauleta i al mòbil. Verdaguer en una web responsive que el situa a l’abast de tothom i de tot arreu. La Fundació Verdaguer de Folgueroles celebra el Dia Mundial de la Poesia amb la posada en marxa del portal Verdaguer.cat, que permet accedir al poeta en tres clics: Nosaltres, un apartat sobre la figura de Verdaguer, la Casa Museu de Folgueroles i el poble; Programa, amb l’activitat present i futura de la Fundació, i Visita, amb la informació pràctica per als visitants. És més que una pàgina, un portal amb vocació de repositori, on es recullin tos els materials sobre el poeta, explica Carme Torrents, directora de la Fundació Verdaguer. Tot aquests continguts es trobaven fins ara escampats en cinc pàgines web, algunes de projectes específics com Canigó 125 veus, que ara han quedat integrats en el nou portal.
Curiosament, Verdaguer va ser un dels primers poetes catalans a tenir una web pròpia, a mitjans dels anys 90. La Casa Museu va crear llavors una pàgina amb Toolbox que només es podia consultar a la mateixa Casa Museu perquè la tecnologia del moment permetia res més.
