Aprendre a fer de pare cuidador
Càritas fa un taller per a homes a l'atur que assumeixen l'atenció dels fills i la casa
“Tant de bo hagués après fa deu anys el que sé ara! M'hauria estalviat enfrontaments amb els fills”, diu en José Alberto
Que de les crisis en surten oportunitats pot ser un tòpic, però a vegades és cert. Així ho creu en José Alberto Sánchez, un colombià de 48 anys que en fa gairebé tres que és a Barcelona. Les dificultats per trobar feina –d'ofici és torner– l'han convertit en el principal cuidador dels seus dos fills i l'han portat a descobrir que exercir de pare –“el rol de pare cuidador”, diu ell– també té moments deliciosos. Malauradament va haver d'assumir una situació que al seu país està molt mal vista: la seva dona és la que treballa i ell s'encarrega de la casa i les criatures. “A Llatinoamèrica és inconcebible que un home cuini i cuidi els fills”, subratlla. Ell, d'entrada, tampoc s'hi sentia gaire a gust, en aquest rol, i tenia conflictes amb les criatures. Va ser per això que quan li van oferir participar en un “taller de pares” a Càritas va dir que sí.
En José Alberto ha estat un de la desena de pares que han participat en aquesta primera experiència que s'ha dut a terme a Càritas del Barcelonès Sud. “Tant de bo hagués après fa deu anys el que sé ara! M'hauria estalviat molts enfrontaments amb els fills”, reconeix, i valora molt positivament l'experiència. Té dos nanos adolescents i, per resumir-ho, diu que es pensava que com a pare sempre tenia la raó i no els donava prou marge per actuar. “He après que en determinades edats, tant als 4 anys com en l'adolescència, els fills refermen el seu jo i la confrontació és perjudicial –assenyala–. Els has de dir el que tu creus millor, tot i que ells han de decidir. I decideixin el que decideixin, els has de donar la mà per acompanyar-los.”
Montse Torres, psicòloga de Càritas al Barcelonès Sud i creadora d'aquest taller, assenyala que en casos com el de José Alberto el problema és que apliquen massa rigidesa a l'hora d'educar els fills, i això provoca xocs i conflictes constants. Ella ho veia atenent els beneficiaris d'alguns programes de l'entitat –l'orientació laboral, per exemple–, i per això se li va acudir una teràpia grupal en què els pares que s'han de quedar a casa perquè no tenen feina poguessin compartir experiències i dubtes amb altres pares en la mateixa situació. La psicòloga planteja que ha estat clau que ho facin en “un espai sense dones i amb un terapeuta home, perquè els dóna confiança”. “Han revitalitzat els vincles afectius i han redescobert la relació amb els fills”, assegura. I hi afegeix un punt important: “Per assumir aquest canvi de rol a la llar necessiten temps d'adaptació, perquè provenen d'una educació masclista.”
El psicòleg que ha conduït el taller, Josep Maria Lozano, planteja que ha estat important fer-los adonar que no es tracta ben bé d'un canvi de rols a la llar, sinó de desmuntar els rols tradicionals. “Ha anat més bé del que preveia –assenyala– i han descobert la tendresa i l'afecte a través de la cura.” En José Alberto s'ha format en atenció sociosanitària i treballa a mitja jornada. No diu que la crisi sigui una oportunitat, però sí que veu que li ha fet descobrir el que “es perden” els homes que treballen tot el dia i es desentenen dels fills.
