La vida als 107 anys

“Vell”. És la lacònica res­posta que dóna quan se li demana com es troba. Ho diu amb conei­xe­ment de causa. Aquest diven­dres com­pleix 107 anys. El rodenc Mingo Par­ra­mon té l’honor de ser la per­sona de més edat de la comarca, igua­lant el rècord de lon­ge­vi­tat que va asso­lir Rosa Vila, veïna de les Masies de Vol­tregà, que va morir l’abril pas­sat. Són els únics oso­nencs, fins ara, que han pogut bufar 107 espel­mes.

Dime­cres arri­bava al Casal del Pen­si­o­nista tot cami­nant xino-xano amb el seu bastó. Hi té uns 400 metres des de casa, on con­ti­nua vivint sol; autònom, com a ell li agrada. “Bai­xar la vorera i tra­ves­sar el car­rer ja em fa una mica d’afrenta; el dia que em foti de nas­sos hauré de dei­xar de venir”, deixa anar. Al Casal el coneix tot­hom, el saluda tot­hom. I és que ja fa una colla d’anys que, gai­rebé cada tarda, hi treu el cap per lle­gir el diari o per fer, encara, una par­ti­deta de billar. Seu i demana una aigua. “Temps enrere bevia vi amb gasosa, ara només aigua”, asse­gura. Tam­poc és que es cuidi espe­ci­al­ment. La seva lon­ge­vi­tat no té secrets. Menja de tot, “avui, un plat de mon­ge­tes amb boti­farra”. Això sí, “pot­ser fa 50 anys que no fumo”. Fa dos anys que no el visita un metge. I ja fa en més de 20 de l’últim cop que va pas­sar per l’hos­pi­tal. S’havia tren­cat un peu. El metge li va augu­rar que no cami­na­ria mai més bé. Mal pronòstic.

Una mica de tele­visió, una mica de ràdio i els titu­lars del diari li per­me­ten estar con­nec­tat al que passa al món. I no li agrada el que per­cep. “Ho veig molt negre, tot ple­gat”, sen­ten­cia. “Abans, per la guerra, hi havia dos fronts, un con­tra l’altre; ara hi ha uns fronts que no es veuen, però cada dia hi ha morts, més que en una guerra”. També el pre­o­cu­pen els efec­tes del canvi climàtic, al qual es refe­reix amb un “això”, tot alçant la vista al cel: “Aquesta calor no l’havia fet mai; i a l’hivern nevava qua­tre o cinc vega­des, aquí a Roda”, exem­pli­fica. Tam­poc no dubta a qua­li­fi­car de “caps de trons” els polítics que impul­sen el procés cap a la sobi­ra­nia naci­o­nal. “Ja ho havien d’haver arre­glat. Tota la meva vida que en sento a par­lar, d’això”, remuga.

Els via­ranys de la memòria li per­me­ten recor­dar, fil per randa, epi­so­dis vis­cuts des de ben petit; amb la Guerra Civil com a punt d’inflexió. Tenia 28 anys quan va escla­tar. Par­ra­mon va néixer a l’històric Hos­tal Amer, a Roda mateix. Amb 12 anys va entrar d’apre­nent de manyà en un taller de maquinària tèxtil. Jubi­lat des de fa més de 40 anys, de la seva vida labo­ral és espe­ci­al­ment cone­guda la seva etapa com a taxista. En canvi, mai no es va dedi­car al negoci de l’hos­ta­le­ria; tam­poc quan el seu pare va obrir l’emblemàtic Parra, a Man­lleu. Vidu de Dolors Carné des de fa 12 anys, gai­rebé tot el seu pre­sent s’arti­cula en pas­sat. El futur el viu dia a dia. I a la seva. Per això, aquest diven­dres, quan la família el vagi a feli­ci­tar, arru­farà el nas. “Collo­na­des”, els acos­tuma a etzi­bar quan li par­len de cele­bra­ci­ons. “Fins l’any que ve”, l’aco­mi­ada el peri­o­dista. “No crec que hi sigui”, res­pon ell. Això sí, “quan em mori, vull que em cre­min. Fes-ho cons­tar, això”, con­clou.

La notícia com­pleta a