La vida als 107 anys
El rodenc Mingo Parramon compleix 107 anys aquest divendres; actualment és l’avi més gran de la comarca, i ha igualat el rècord de longevitat de la difunta Rosa Vila.
Vell. És la lacònica resposta que dóna quan se li demana com es troba. Ho diu amb coneixement de causa. Aquest divendres compleix 107 anys. El rodenc Mingo Parramon té l’honor de ser la persona de més edat de la comarca, igualant el rècord de longevitat que va assolir Rosa Vila, veïna de les Masies de Voltregà, que va morir l’abril passat. Són els únics osonencs, fins ara, que han pogut bufar 107 espelmes.
Dimecres arribava al Casal del Pensionista tot caminant xino-xano amb el seu bastó. Hi té uns 400 metres des de casa, on continua vivint sol; autònom, com a ell li agrada. Baixar la vorera i travessar el carrer ja em fa una mica d’afrenta; el dia que em foti de nassos hauré de deixar de venir, deixa anar. Al Casal el coneix tothom, el saluda tothom. I és que ja fa una colla d’anys que, gairebé cada tarda, hi treu el cap per llegir el diari o per fer, encara, una partideta de billar. Seu i demana una aigua. Temps enrere bevia vi amb gasosa, ara només aigua, assegura. Tampoc és que es cuidi especialment. La seva longevitat no té secrets. Menja de tot, avui, un plat de mongetes amb botifarra. Això sí, potser fa 50 anys que no fumo. Fa dos anys que no el visita un metge. I ja fa en més de 20 de l’últim cop que va passar per l’hospital. S’havia trencat un peu. El metge li va augurar que no caminaria mai més bé. Mal pronòstic.
Una mica de televisió, una mica de ràdio i els titulars del diari li permeten estar connectat al que passa al món. I no li agrada el que percep. Ho veig molt negre, tot plegat, sentencia. Abans, per la guerra, hi havia dos fronts, un contra l’altre; ara hi ha uns fronts que no es veuen, però cada dia hi ha morts, més que en una guerra. També el preocupen els efectes del canvi climàtic, al qual es refereix amb un això, tot alçant la vista al cel: Aquesta calor no l’havia fet mai; i a l’hivern nevava quatre o cinc vegades, aquí a Roda, exemplifica. Tampoc no dubta a qualificar de caps de trons els polítics que impulsen el procés cap a la sobirania nacional. Ja ho havien d’haver arreglat. Tota la meva vida que en sento a parlar, d’això, remuga.
Els viaranys de la memòria li permeten recordar, fil per randa, episodis viscuts des de ben petit; amb la Guerra Civil com a punt d’inflexió. Tenia 28 anys quan va esclatar. Parramon va néixer a l’històric Hostal Amer, a Roda mateix. Amb 12 anys va entrar d’aprenent de manyà en un taller de maquinària tèxtil. Jubilat des de fa més de 40 anys, de la seva vida laboral és especialment coneguda la seva etapa com a taxista. En canvi, mai no es va dedicar al negoci de l’hostaleria; tampoc quan el seu pare va obrir l’emblemàtic Parra, a Manlleu. Vidu de Dolors Carné des de fa 12 anys, gairebé tot el seu present s’articula en passat. El futur el viu dia a dia. I a la seva. Per això, aquest divendres, quan la família el vagi a felicitar, arrufarà el nas. Collonades, els acostuma a etzibar quan li parlen de celebracions. Fins l’any que ve, l’acomiada el periodista. No crec que hi sigui, respon ell. Això sí, quan em mori, vull que em cremin. Fes-ho constar, això, conclou.
