Un pregó amb ‘Cyrano' per obrir la festa a Gràcia

Amb la plaça de la Vila plena però amb un ambient entre fred i indiferent, l'actriu Mercè Montalà va donar ahir a la tarda el tret de sortida de les Festes de Gràcia amb un pregó breu –que encara ho va semblar més comparat amb el maratonià de l'any passat– en què va evocar els orígens del barri i la festa, va homenatjar els seus veïns i, per exhibir ofici, va recitar animosament un fragment del Cyrano de Bergerac. Va ser un primer acte festiu d'una anèmica sobrietat, només trencada precisament per l'èmfasi posat per la pregonera en la interpretació tant de les vitalistes paraules pròpies, amb les quals va celebrar ser veïna d'un barri “ple de màgia i de persones màgiques”, com de les del clàssic d'Edmond Rostand, una crida a preservar la independència personal: “I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost, no haver d'estar obligat a satisfer un impost! Davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits, i, encara que no sigui poderós el meu vol, que no arribi gens lluny, saber que hi he estat lliure, saber que hi he anat sol!”

Abans que Montalà, el nou regidor gracienc, Raimundo Viejo, amb menys domini de l'art de parlar en públic, també va recordar els gairebé dos segles que ja té –acreditats– la festa, i la presidenta de la fundació Festa Major de Gràcia, Carla Carbonell, va demanar “paciència” als primers visitants perquè, davant l'amenaça de les fortes pluges previstes, els veïns aprofitaven ahir per completar els guarnimentss a ultimíssima hora. Com Carbonell i la pregonera, també Ada Colau –que, recorrent a la falca habitual i personal, els va qualificar de “bé comú”– va instar a respectar els decorats. L'alcaldessa, a més, va fer esment de l'acumulació d'assassinats de dones dels últims dies i va clamar per una festa “lliure d'agressions masclistes”.

Tan fred va ser l'acte que, tret d'algun xiulet, ni Colau ni Viejo ni el president del districte, Gerard Ardanuy (CiU), van rebre les tradicionals esbroncades als polítics. Fins i tot el pregó alternatiu que llegeix just abans de l'oficial la Comissió de Festes Populars va passar desapercebut. Era, com sempre, més contundent, i, s'hi estigui d'acord o no, més sucós: recordavadel conflicte laboral a Movistar, al·legava no voler cap més sobirania que la independència, acusava Viejo de “pedant” i rebutjava la dialèctica entre “nova” i “vella” política per vindicar “la política de sempre i de veritat, la de lluita de classes”. Però –problemes amb l'equip de so– tret dels que tenien els pregoners a pocs metres, no el va sentir ningú.