“Al jutjat vaig treure una angoixa que tenia dins feia molts anys”

Pere Fortuny és el fill de Josep Fortuny, alcalde republicà de Mollet afusellat pel franquisme l’any 1939. Aquest estiu va declarar al jutjat amb relació al procés que segueix la justícia argentina per l’assassinat de diversos càrrecs públics republicans.

Com va viure el moment de l’exili?
Quan faltaven pocs dies per acabar el mes de gener, l’exèrcit franquista va entrar a Mollet. Devia ser entre el 23 i el 24 de gener, quan vam marxar amb el pare, la mare i la meva germana cap a França junt amb altres membres de l’Ajuntament. Durant tot el camí l’aviació ens metrallava. Anàvem amb un carro amb matalassos per dormir i roba d’hivern i ens posàvem a sota perquè no ens toquessin les bales. Va ser un viatge molt dolent, en particular l’acomiadament del meu pare. Això sí que ho recordaré sempre. Va decidir que passaria a França ell sol i que la mare, la meva germana i jo tornéssim cap a casa.

Com va ser la tornada?
Vam tornar a Badalona, perquè l’àvia ens va dir que hi havia problemes a Mollet. Ens va portar un camió de l’exèrcit franquista. A la caixa hi anava la meva germana amb uns soldats i a la cabina el conductor, la meva mare i jo assegut a la seva falda.

Quan van tornar a Mollet?
Al cap d’un mes, però no vam poder anar a casa nostra perquè estava ocupada. Ens ho va prendre tot. Des de la pastisseria del meu pare fins a una biblioteca on teníem pintures de Mir. La meva àvia ens va acollir a casa seva, però l’alcalde i el capellà no ho volien i li van dir que si ho feia li posarien una multa. I, efectivament, n’hi van posar una de 50.000 pessetes i es va haver d’hipotecar per pagar-la.

Com va ser la vida a Mollet després de la guerra?
Mentre estàvem a casa de l’avia va venir la Guàrdia Civil un dia a la tarda, per ordre del capellà i l’alcalde; se’ns venien a emportar a la meva germana i a mi a un hospici, perquè la mare no tenia mitjans i no es podia fer càrrec de nosaltres. L’àvia es va plantar a la porta i va dir que si volien emportar-se els seus néts, primer l’havien de matar a ella. I no s’hi van atrevir. A partir d’aquí va començar la tragèdia. El meu pare ens va enviar un telegrama dient que havia entrat per Hendaia, que estava en un camp de concentració i que féssim els tràmits per traslladar-lo a Barcelona. El van portar a la Model.

Què van fer un cop el seu pare va arribar a Barcelona?
L’advocat ens va dir que havíem de buscar firmes per aconseguir l’indult. Però a Mollet hi havia l’ordre de l’alcalde i el capellà que ningú firmés, i el que ho fes seria sancionat. Vam recollir molt poques firmes, i menys de la gent important. Tot i això vam anar fent vida amb una escassetat terrible i unes persecucions i humiliacions constants. Van intentar pelar el cap a la mare i donar-li oli de resina per castigar-la.

De què vivien?
La meva mare es va posar a treballar en una pelleria. A partir d’aquí vam intentar refer la nostra vida, però fins i tot van prohibir a les botigues de Mollet vendre’ns menjar. Sort del meu avi, que vivia a Barcelona i ens va empadronar amb ell per poder retirar el nostre racionament. Ens l’enviava amb el tren o per missatger.

Com els va tractar la gent?
Amb excepcions, però en general malament. Tothom tenia por. No els culpo, perquè no sé jo si hauria fet el contrari. Hi havia amics pagesos del meu pare que no ens podien vendre res i ens tiraven sacs de patates, mongetes... per anar subsistint. Només vam tenir el suport de l’àvia i la tieta, que ens van acollir a Mollet, i l’avi de Barcelona. Recordo que al cap de dos dies de tornar a Mollet vam anar a l’Auxili Social, on donaven menjar als pobres, i la meva germana i jo vam anar-hi amb un plat i una cullera, i quan ens tocava el torn els de la Falange ens feien anar enrere i ens deien que si sobrava menjar ens en donarien, si no, no. Quan vam arribar a casa li vaig dir a l’àvia i a la mare que preferíem morir de gana que passar una humiliació així.

Com van saber que havien afusellat el seu pare?
Un dia va venir el capellà i ens va dir que aquella tarda anava a fer una gestió que la recordaríem tota la vida. Vam pensar que li salvaria la vida. Estàvem tots agenollats besant-li les mans i donant-li les gràcies. L’endemà al matí, la mare va anar a portar-li la roba neta al pare a la presó i quan va arribar li van dir que aquella matinada l’havien afusellat. El capellà tenia raó, aquella tarda anava a fer una gestió que recordaríem tota la vida... I ho recordaré tota la vida; va ser un pocavergonya.

Li hauria agradat anar amb ell a França?
Vam pensar moltes vegades què ens hauria passat si haguéssim passat a França. Potser hauríem anat a parar a un camp de concentració alemany i ens haurien matat o ens hauríem salvat tots... Sempre m’he preguntat per què dels companys que estaven a Mollet amb ell no va tornar ningú més. La mare deia que era per enyorança de nosaltres; era un home molt familiar.

Què en pensa, de l’obertura del procés judicial actual?
És molt trist que hagi hagut de recórrer a la justícia estrangera perquè aquí a Espanya ens ho han negat.

Han esperat molts anys...
Crèiem que amb la democràcia canviarien les coses, però durant la transició els demòcrates van claudicar en tot. Els van fer aprovar la llei d’amnistia, que perdona els responsables dels crims contra la humanitat. I en canvi, no van rehabilitar els altres.

El govern espanyol ha fet prou per la memòria històrica?
Tot el contrari, ho ha obstruït. Ni el govern de dretes ni d’esquerres. Quan governaven els socialistes, Rodríguez Zapatero va dir que s’anul·larien les sentències, perquè ell era nét d’un republicà afusellat, i a l’hora de la veritat no va fer res. No vull revenja, vull justícia. I la justícia passa per rehabilitar tots aquests morts.

I la Generalitat?
Ha fet el que ha pogut. Al Parlament de Catalunya hem aconseguit dues mocions que s’adherien a la campanya argentina i que demanaven que la Generalitat intervingués amb el govern central perquè s’anul·lessin les sentències definitivament.

Com es va sentir al jutjat?
Alliberat. Vaig poder treure una angoixa que tenia dins durant tots aquests anys. Quan vam entrar, la funcionària ens va rebre amb els braços oberts. El primer que em va dir era que estava contenta d’atendre’m i poder ser la que testimoniés tota la meva declaració. I quan vam acabar em va donar les gràcies i em va dir que tot el que li havia explicat ho recordaria per sempre. Em vaig sorprendre molt.

Servirà per alguna cosa?
Confiem en la justícia de l’Argentina, però és un procés molt llarg. Si aconseguim la independència sí que tindrem el que fa tant de temps que esperem.

La notícia completa a